LA "C" EN LA MAR DE PARAULES (IV)

LA “C” EN LA MAR DE PARAULES (IV)

D'entre les paraules seleccionades que posaré a continuació, en vull comentar especialment una: carxofa, en castellà “alcachofa”, però que a Elx i a Santa Pola (i no sé si en més llocs) la coneixem amb el nom d'encarnella. Eixe nom (encarnella) no l'he trobat en els llibres que jo tinc, tampoc l'he trobat a Internet, per la qual cosa, em pense que es tracta d'un localisme que tal vegada els acadèmics no han considerat important. Malgrat això, i en veure que no es tracta d'un castellanisme ni d'una paraula que, de boca a orella, ens ha arribat mal pronunciada, sinó que és una paraula diferent que per alguna raó uns determinats nuclis de població han incorporat a la seua parla quotidiana, mereix tot el dret a ser reconeguda. D'eixa manera, amb el vocable normatiu carxofa incorpore també encarnella, dos noms diferents per a reconèixer en valencià a eixe vegetal que tant ens agrada incorporar en la nostra gastronomia. N'hi ha altres, de paraules, no reconegudes per la normativa però que formen part del nostre patrimoni cultural, que aniré incorporant segons corresponga. Crec que paga la pena mantenir-los vius.

Selecció de vocables:

-captaire: Persona que es dedica a viure de la caritat, demanant almoina.

-captivar: Fer presoner, agafar captiu.

Quedar encisats vers alguna cosa que ens agrada molt.

-carbassó: Fruït de la família de la carbassa, però de forma allargada i color verd.

-cargol: Mol·lusc que té unes petites banyes al cap i una closca arrodonida.

Peça allargada de ferro semblant a un clau que té la punta en espiral.

-cargolar: Fer entrar un cargol en una fusta o una paret, donant-li voltes.

-carmanyola: Recipient de metall o plàstic per a posar el menjar.

-carmesí -carmesina: De color vermell, tirant a blau.

-carrabina: Arma de foc semblant a un fusell.

-cartellera: Llista dels espectacles que fan als cines, teatres i altres locals.

-carxofa: Vegetal comestible. Nosaltres l'anomenem encarnella.

Una de les paraules, carmesina, fou utilitzada en el següent poema per Federico García Lorca (Fuente Vaqueros, Granada, 1898 – Entre Víznar i Alfacar, Granada, 1936). La poesia de Federico García Lorca constitueix un dels cims de la poesia de la Generació del 27 i de tota la literatura espanyola. En ella conviuen, perfectament agermanades, la tradició popular i la culta, com veurem en el poema següent:

MORT D'ANTOÑITO EL CAMBORIO

(Fragment)

“Veus de mort sonaren

a prop del Guadalquivir.

Veus antigues que volten

veu del clavell més viril.

Els clavà sobre les botes

mossegades de senglar.

En la lluita feia salts

ensabonats de dofí.

Es banyà amb sang enemiga

la corbata carmesina,

però eren quatre punyals

i va haver de sucumbir.

Mentre les estreles claven

piques en l'aigua grisa,

mentre els vedells somien

veròniques de violer

veus de mort sonaren

a prop del Guadalquivir.

- Antonio Torres Heredia,

Camborio de dura crin,

morè de verda lluna,

veu del clavell més viril:

qui t'ha arrabassat la vida

a prop del Guadalquivir?”