II. COMENÇAREM PARLANT DE LA "A"

a: Nom de la primera lletra de l'alfabet.

Totes les lletres són imprescindibles per a expressar-nos-en, però, en la meva opinió, aquesta té un valor especial. Pot servir-nos per expressar relacions de lloc, com: “Viure a València”. Expressa relacions de temps: “Som a l'estiu”... i un muntó de qualitats més que, si vos trobeu interessats podeu consultar-hi als llibres de gramàtica i als diccionaris. Pensant en aquesta lletra, puc imaginar-me situacions, somnis, pensaments que, com a ésser vivent -que sens dubte ho és- va haver de viure per tal d'assolir el reconeixement de què ella es considerava mereixedora.

“Al principi fou la veu, mitjançant la qual es comunicaven els éssers humans. Es tractava de sons guturals -rugits i grunyits- emesos amb dificultat, semblants als que utilitzaven les feres. Més tard, amb gestos maldestres, tractaren de donar-hi forma a tot allò que els rugits volien expressar. El mètode funcionava, o no, depenent de l'habilitat de l'emissor o de la claredat del receptor, donant lloc a un gran nombre de conflictes. Tot plegat fou motiu de què molta gent amb qualitats per fer-ho s'hi posaren a esprémer llurs cervells a la recerca d'una solució. Un d'aquests personatges -l'únic, a la fi, que trobà la solució adient- fou un savi que decidí, en primer lloc, conrear lletres i, en segon lloc, compondre amb elles paraules, cada una de les quals li donés nom a cada ésser, objecte o emoció que ocupaven un espai en aquella societat. La primera lletra que nasqué, l'anomenà a, i fou la germana major de la resta que anaren succeint-se. En haver nascut la primera, fou també la germana major d'altres quatre que el conreador de lletres anomenà vocals, doncs les considerava fonamentals per a vocalitzar paraules: la “e”, la “i”, la “o” i la “u”. Més tard, el conreador completà l'alfabet amb altres lletres que ell anomenà consonants. Totes, vocals i consonants, s'ajuntaren per donar-hi vida a l'idioma, formant a poc a poc la mar de paraules. Però les vocals, fonamentalment la a, no es trobaven satisfetes, pensaven que, dintre del conjunt, estaven discriminades. Elles veien que n'havia algunes més altes que, com la “f” o la “l” creixien cap amunt, i altres com la “p”, la “q” o la “g” que ho feien cap abaix, i això els creava a les vocals un desfici. Llavors, presentaren una queixa al conreador, i aquest, per tal de posar-hi pau en l'indret, en feu un conreu nou. En aquest, en altura, totes les lletres eren iguals. I les anomenà majúscules. D'eixa manera, majúscules i minúscules convisqueren en pau. I així segueixen, per sort”.

Pogué ocórrer d'aquesta forma. Algú ho dubta?