LA "A" EN LA MAR DE PARAULES. (I)


No és la meua intenció convertir aquest medi en un diccionari. Faria, sens dubte, el ridícul més espantós. Només vull comentar algunes paraules per tal de practicar-les jo, doncs considere que, moltes d'elles, no acostume a utilitzar-les quan parle o, en cas de fer-ho, les pronuncie mal, degut a que han arribat a mi -de boca a orella- des dels meus avantpassats que, com jo, tampoc estudiaren valencià a l'escola. N'hi ha una, de paraula, per exemple, que té la virtut de fer-me riure en dir-la o escoltar-la. Recorde ma mare, o la meva iaia, si s'adormien assegudes a una cadira després de sopar, en cridar-les l'atenció, sempre deien: “No estic dormint. Ho escoltava tot. Només estava “albertia”. Ara que, havent llegit en sé una mica més de paraules, he descobert que la paraula correcta havia de ser “abaltia”. No anaven massa desencaminades, ma mare o la meva iaia. El seu problema és que havien aprés les paraules de viva veu, i no totes els arribaven, o les enregistraven correctament.

Algunes paraules amb la a de protagonista:

-abaixar: Fer anar alguna cosa cap a baix. Abaixar els preus.
-abaltiment: Endormiscament.
-abans: En un temps passat, anterior a un altre temps.
-abans d'ahir: Despús-ahir.
-abastar: Agafar una cosa que és en un lloc alt o distant.
-aclaparar: Fer perdre les forces. Doblegar.
-acomiadar: Dir-li adéu a algú que se'n va. (-comiat: Fet d'acomiadar-nos).
-abaixar: Fer anar alguna cosa cap a baix. Abaixar els preus. Abaixar el volum.

Una d'aquestes paraules la feu servir el poeta oriolà MIGUEL HERNÁNDEZ per a donar-hi títol a un poema:
ABANS DE L'ODI (fragment):

“No, no hi ha presó per a l'home.
No podran lligar-me, no.
Aquest món de cadenes
m'és xicotet i exterior.
¿Qui pot tancar un somriure?
¿Qui emmuralla una veu?
A la llunyania tu, més sola
que la mort, la una i jo.
A la llunyania tu, sentint
en els teus braços la meua presó,
en el teus braços on batega
la llibertat de tots dos.
Lliure sóc. Sent-me lliure.
Només per amor”.

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

LA "C" EN LA MAR DE PARAULES (IV)

LA “C” EN LA MAR DE PARAULES (IV) D'entre les paraules seleccionades que posaré a continuació, en vull comentar especialment una: carxofa, en castellà “alcachofa”, però que a Elx i a Santa Pola (i no sé si en més llocs) la coneixem amb el nom d' encarnella. Eixe nom (encarnella) no l'he trobat en els llibres que jo tinc, tampoc l'he trobat a Internet, per la qual cosa, em pense que es tracta d'un localisme que tal vegada els acadèmics no han considerat important. Malgrat això, i en veure que no es tracta d'un castellanisme ni d'una paraula que, de boca a orella, ens ha arribat mal pronunciada, sinó que és una paraula diferent que per alguna raó uns determinats nuclis de població han incorporat a la seua parla quotidiana, mereix tot el dret a ser reconeguda. D'eixa manera, amb el vocable normatiu carxofa incorpore també encarnella , dos noms diferents per a reconèixer en valencià a eixe vegetal que tant ens agrada incorporar en la nostra gast
Més informació

LA "F" EN LA MAR DE PARAULES (II)

El recull d'avui ens ofereix indrets totalment contradictoris o, si més no, diferents. El be i el mal perfectament poden trobar-se encapçalats per la mateixa lletra, tots dos íntimament units al mateix feix. D'eixa manera, caminen junts, i també amb altres mots, feixisme i felicitat , feina i ferum , febre i fèrtil . Cap d'aquests vocables és sinònim dels altres, però tots viuen en un espai comú. És fèrtil un terreny on creixen fecundament arbres i tot allò que el camperol conrea. Són fèrtils els arbres que produeixen molts de fruits. És fèrtil la dona que engendra fills, i també tots els éssers vius, de qualsevol espècie, que fan el mateix. És fèrtil la persona capaç de fer moltes coses, d'aportar moltes idees, d'aprendre en tot allò que estudia, de convertir en or tot el que passa per les seues mans. I en totes les persones i altres éssers vius que comparteixen eixa situació, es produeix, d'una manera o d'altra, un sentiment de felicitat . Perqu
Més informació

LA "H" EN LA MAR DE PARAULES (I)

-h: Vuitena lletra de l'alfabet. No es pronuncia, per tant no representa cap so. Excepcionalment es pronuncia en algunes paraules estrangeres, en forma d'aspiració, com “hobby” o “hàmster”. Per als que som aprenents, la hac (h) és una lletra estranya, sense aparent sentit. Una lletra muda, sense un so que la identifique. No em cap a mi explicar el seu significat, la necessitat de la seua presència en l'alfabet. No sóc jo filòleg. La meua qualificació no m'hi atorga res més enllà del títol d'aprenent. I no és poca cosa, en les meues circumstàncies. Però el cert és que al lloc vuitè de l'alfabet, fent costat amb la “g” i amb la “i”, es troba ella, muda però activa, amb unes funcions determinades per la gramàtica i que la hac sap resoldre adequadament. Hi ha la mar de paraules amb les que participa. La seua presència no és sonora, no, però és visual. Si la gramàtica, o els gramàtics, han tingut raons de pes per incloure-la, no seré jo qui pose en dubt
Més informació