LA "A" EN LA MAR DE PARAULES (III)

Tot el què escric aquí, ho faig sense cap d'estudi premeditat. Quan vaig començar només pensava triar algunes paraules per comentar-les, però... n'hi ha tantes! Per exemple, de les que he triat avui: aixella: jo no la coneixia. O aixeta: en casa sempre hem dit grifo. O aixovar: sí que la coneixia, aquesta paraula, però no la sabia escriure. O ajeure: sempre he dit “vaig a gitar-me”. És molt el que estic aprenent amb la mar de paraules, desconegudes fins ara o mal utilitzades. És per això que no puc fer altra cosa que continuar seleccionant-ne algunes d'elles. I ja veurem fins on arribe. Aquestes són les que he seleccionat avui:

-aixella: Part de sota el braç, on aquest s'ajunta amb el cos.
-aixeta: Objecte que serveix per a obrir o tancar la sortida d'aigua o altres líquids.
-aixopluc: Lloc on posar-se a cobert de la pluja.
-aixovar: Conjunt de roba que els nuvis aporten al matrimoni.
-ajeure: Posar algú, o alguna cosa, en posició horitzontal.
-ajornar: Deixar alguna cosa per a un altre dia.
-alba: Moment del dia en que comença a veure's la llum del Sol.
-albada: Moment just després de l'alba fins que surt el Sol.

SALVADOR ESPRIU I CATELLÓ, fou un poeta, dramaturg i novel·lista català (1913-1985). D'entre la seua obra, hi ha un poema que es titula “Cançó d'Albada”, que és l'última de les paraules seleccionades:

CANÇÒ D'ALBADA

“Desperta, és un nou dia,
la llum
del sol llevant, vell guia
pels vells camins del fum.
No deixes res
per caminar i mirar fins al ponent.
Car tot, en un moment,
et serà pres”.

Comentaris

  1. Pasqual29 de novembre del 2018, a les 17:49

    M'emociona llegir tot açò i em sembla molt bonic al mateix temps enriquidor, gràcies.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

LA "C" EN LA MAR DE PARAULES (IV)

LA “C” EN LA MAR DE PARAULES (IV) D'entre les paraules seleccionades que posaré a continuació, en vull comentar especialment una: carxofa, en castellà “alcachofa”, però que a Elx i a Santa Pola (i no sé si en més llocs) la coneixem amb el nom d' encarnella. Eixe nom (encarnella) no l'he trobat en els llibres que jo tinc, tampoc l'he trobat a Internet, per la qual cosa, em pense que es tracta d'un localisme que tal vegada els acadèmics no han considerat important. Malgrat això, i en veure que no es tracta d'un castellanisme ni d'una paraula que, de boca a orella, ens ha arribat mal pronunciada, sinó que és una paraula diferent que per alguna raó uns determinats nuclis de població han incorporat a la seua parla quotidiana, mereix tot el dret a ser reconeguda. D'eixa manera, amb el vocable normatiu carxofa incorpore també encarnella , dos noms diferents per a reconèixer en valencià a eixe vegetal que tant ens agrada incorporar en la nostra gast
Més informació

LA "F" EN LA MAR DE PARAULES (II)

El recull d'avui ens ofereix indrets totalment contradictoris o, si més no, diferents. El be i el mal perfectament poden trobar-se encapçalats per la mateixa lletra, tots dos íntimament units al mateix feix. D'eixa manera, caminen junts, i també amb altres mots, feixisme i felicitat , feina i ferum , febre i fèrtil . Cap d'aquests vocables és sinònim dels altres, però tots viuen en un espai comú. És fèrtil un terreny on creixen fecundament arbres i tot allò que el camperol conrea. Són fèrtils els arbres que produeixen molts de fruits. És fèrtil la dona que engendra fills, i també tots els éssers vius, de qualsevol espècie, que fan el mateix. És fèrtil la persona capaç de fer moltes coses, d'aportar moltes idees, d'aprendre en tot allò que estudia, de convertir en or tot el que passa per les seues mans. I en totes les persones i altres éssers vius que comparteixen eixa situació, es produeix, d'una manera o d'altra, un sentiment de felicitat . Perqu
Més informació

LA "H" EN LA MAR DE PARAULES (I)

-h: Vuitena lletra de l'alfabet. No es pronuncia, per tant no representa cap so. Excepcionalment es pronuncia en algunes paraules estrangeres, en forma d'aspiració, com “hobby” o “hàmster”. Per als que som aprenents, la hac (h) és una lletra estranya, sense aparent sentit. Una lletra muda, sense un so que la identifique. No em cap a mi explicar el seu significat, la necessitat de la seua presència en l'alfabet. No sóc jo filòleg. La meua qualificació no m'hi atorga res més enllà del títol d'aprenent. I no és poca cosa, en les meues circumstàncies. Però el cert és que al lloc vuitè de l'alfabet, fent costat amb la “g” i amb la “i”, es troba ella, muda però activa, amb unes funcions determinades per la gramàtica i que la hac sap resoldre adequadament. Hi ha la mar de paraules amb les que participa. La seua presència no és sonora, no, però és visual. Si la gramàtica, o els gramàtics, han tingut raons de pes per incloure-la, no seré jo qui pose en dubt
Més informació