LA "A" EN LA MAR DE PARAULES (IV)


Un joc. A la fi en això consisteix aquesta tasca de cercar paraules. Però no es tracta d'un joc qualsevol. En aquest no hi ha premis en metàl·lic, sinó l'obtenció d'un major grau de coneixements, el descobriment de significats que, malgrat estar sempre ací, ens passaven desapercebuts, i és, eixa, una recompensa d'un alt valor, car ens fa més sensibles, més amatents amb el nostre idioma, augmenta considerablement el nostre grau d'humanitat. Que no és poca cosa, em pense jo.
Aquestes són les paraules seleccionades en aquesta etapa de la cursa:

-albat: Criatura morta abans de tenir ús de raó.
-albercoc: Fruit comestible. Es pot servir com a fruita o per a fer melmelada.
-albergínia: Fruit d'horta, de color morat per fora i blanquinós per dins.
-albirar: Veure alguna cosa de lluny, sense acabar de distingir-la bé.
-albirar (2): Formar judici (de una cosa), imaginar com és, com pot executar-se.
-alcàsser: Palau fortificat o castell.
-aldarull: Soroll, moviment de gent amunt i avall.
-alè: Aire que traiem per la boca en respirar.
-alfabet: Conjunt de lletres d'una llengua que es fan servir per a escriure-la.
-aliè – aliena: Que és d'altra persona. Que no és nostre.
-allau: Massa de neu que es desprèn i cau muntanya avall.

D'ENRIC VALOR (Castalla, 1911 – València, 2000), eminent gramàtic, lexicòleg, rondallista i novel·lista, he triat un paràgraf de la novel·la “L'ambició d'Aleix” on utilitza una de les paraules seleccionades avui. Aquesta novel·la, més allà de la història que compta, em va deixar encisat per la riquesa i sensibilitat del llenguatge que utilitza, elevant el valencià al més alt del cim on pot arribar un idioma. Una novel·la preciosa i indispensable.

“Des d'on podia ALBIRAR-LES, contemplava embadalit les pròximes gegantines altures del Ponotx, les de la crestuda serra de Bèrnia, les de la pròxima Almèdia, les de la colossal Aitana. Els seus fronts alterosos i sublims em semblaven aureolats d'una virginitat i d'una innocència immarcescibles, acostats a tot allò de bell i pur que representava en la meua ment d'infant la volta miraculosa del cel”.

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

LA "C" EN LA MAR DE PARAULES (IV)

LA “C” EN LA MAR DE PARAULES (IV) D'entre les paraules seleccionades que posaré a continuació, en vull comentar especialment una: carxofa, en castellà “alcachofa”, però que a Elx i a Santa Pola (i no sé si en més llocs) la coneixem amb el nom d' encarnella. Eixe nom (encarnella) no l'he trobat en els llibres que jo tinc, tampoc l'he trobat a Internet, per la qual cosa, em pense que es tracta d'un localisme que tal vegada els acadèmics no han considerat important. Malgrat això, i en veure que no es tracta d'un castellanisme ni d'una paraula que, de boca a orella, ens ha arribat mal pronunciada, sinó que és una paraula diferent que per alguna raó uns determinats nuclis de població han incorporat a la seua parla quotidiana, mereix tot el dret a ser reconeguda. D'eixa manera, amb el vocable normatiu carxofa incorpore també encarnella , dos noms diferents per a reconèixer en valencià a eixe vegetal que tant ens agrada incorporar en la nostra gast
Més informació

LA "F" EN LA MAR DE PARAULES (II)

El recull d'avui ens ofereix indrets totalment contradictoris o, si més no, diferents. El be i el mal perfectament poden trobar-se encapçalats per la mateixa lletra, tots dos íntimament units al mateix feix. D'eixa manera, caminen junts, i també amb altres mots, feixisme i felicitat , feina i ferum , febre i fèrtil . Cap d'aquests vocables és sinònim dels altres, però tots viuen en un espai comú. És fèrtil un terreny on creixen fecundament arbres i tot allò que el camperol conrea. Són fèrtils els arbres que produeixen molts de fruits. És fèrtil la dona que engendra fills, i també tots els éssers vius, de qualsevol espècie, que fan el mateix. És fèrtil la persona capaç de fer moltes coses, d'aportar moltes idees, d'aprendre en tot allò que estudia, de convertir en or tot el que passa per les seues mans. I en totes les persones i altres éssers vius que comparteixen eixa situació, es produeix, d'una manera o d'altra, un sentiment de felicitat . Perqu
Més informació

LA "H" EN LA MAR DE PARAULES (I)

-h: Vuitena lletra de l'alfabet. No es pronuncia, per tant no representa cap so. Excepcionalment es pronuncia en algunes paraules estrangeres, en forma d'aspiració, com “hobby” o “hàmster”. Per als que som aprenents, la hac (h) és una lletra estranya, sense aparent sentit. Una lletra muda, sense un so que la identifique. No em cap a mi explicar el seu significat, la necessitat de la seua presència en l'alfabet. No sóc jo filòleg. La meua qualificació no m'hi atorga res més enllà del títol d'aprenent. I no és poca cosa, en les meues circumstàncies. Però el cert és que al lloc vuitè de l'alfabet, fent costat amb la “g” i amb la “i”, es troba ella, muda però activa, amb unes funcions determinades per la gramàtica i que la hac sap resoldre adequadament. Hi ha la mar de paraules amb les que participa. La seua presència no és sonora, no, però és visual. Si la gramàtica, o els gramàtics, han tingut raons de pes per incloure-la, no seré jo qui pose en dubt
Més informació