LA "A" EN LA MAR DE PARAULES (V)


Deia en l'apartat anterior que la recerca de paraules esdevenia un joc, i cada vegada n'estic més convençut d'això, per dues raons: pel mateix joc en sí que l'exercici proposa i pel joc que cada paraula dóna en anar descobrint-ne llurs distints significats. Com qualsevol idioma, el valencià té els seus trets particulars que el diferencien d'altres. Als que hem estat educats tenint com a base (de vegades única) l'idioma castellà, de tant en tant ens sorprèn l'aparició d'altres formes de parla diferents. Per exemple, el só castellà de la “ñ” queda en valencià substituït per “ny”, i és aquesta l'única funció que en aquest idioma té la “y”. Trobem també alguna lletra que no coneixíem en castellà, com aqueixa “c” amb una petita cua (ç) o la ela doble amb un puntet enmig (l·l) que al valencià es diu ela geminada, o els dígrafs: “tx” (atxa) o “tz” (atzar) que veurem en altre moment. Són, a la fi, només que algunes petites sorpreses que el joc ens reserva. I n'hi ha moltíssimes més. Del recull de paraules fet avui, n'hi ha una que es diu igual en valencià que en castellà. En ser tan coneguda, potser podia haver-la deixat de banda, però crec que és tan especial que paga la pena parlar-ne d'ella: amor. No em cal a mi descobrir els significats d'eixa paraula. En són tants i amb tantes diferències que ompliríem un munt de fulles. L'amor, digué algú, és l'únic que pot -per a bé o per a mal- canviar el món. D'una manera o d'altra, qui no ha estat sotmès a la seua influència? Ho deixem ací, i que cadascú pense de quina manera ha influït l'amor en la seua vida.

Aquestes són les paraules triades avui:

-al·legar: Fer servir una cosa com argument o com excusa.
-al·licient: Allò que atrau o anima a fer alguna cosa.
-alliçonar: Ensenyar alguna cosa. Donar a algú una lliçó.
-allioli: Salsa feta amb alls ben picats i barrejats amb oli.
-almoina: Donació que es fa a una persona que ho necessita.
-amanir: Posar oli, vinagre o altres condiments a algun menjar.
-amansir: Domesticar un animal.
-ambaixada: Representació diplomàtica d'un país dintre d'un altre.
-amor: Inclinació o afecció profunda envers una persona.
Adhesió intensa i desinteressada a una cosa o a uns principis.
Gran desig o interès.
Parlant de l'amor, FÉLIX LOPE DE VEGA (Madrid 1562-1635), un dels més importants poetes i dramaturgs de l'anomenat Segle d'Or, escrigué aquest poema on ens dóna la seua visió d'un dels sentiments més importants que condiciona les nostres vides:

L'AMOR

“”Desmaiar-se, atrevir-se, estar furiós,
aspre, tendre, liberal, esquívol,
encoratjat, mortal, difunt, viu,
lleial, traïdor, covard i animós;

no trobar fora del bé centre i repòs,
mostrar-se alegre, trist, humil, altiu,
enutjat, valent, fugitiu,
satisfet, ofès, recelós;

fugir el rostre al clar desengany,
beure verí per licor suau,
oblidar el profit, estimar el dany;

creure que un cel en un infern cap,
donar la vida i l'ànima a un desengany;
açò és amor, qui ho ha provat ho sap".

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

LA "C" EN LA MAR DE PARAULES (IV)

LA “C” EN LA MAR DE PARAULES (IV) D'entre les paraules seleccionades que posaré a continuació, en vull comentar especialment una: carxofa, en castellà “alcachofa”, però que a Elx i a Santa Pola (i no sé si en més llocs) la coneixem amb el nom d' encarnella. Eixe nom (encarnella) no l'he trobat en els llibres que jo tinc, tampoc l'he trobat a Internet, per la qual cosa, em pense que es tracta d'un localisme que tal vegada els acadèmics no han considerat important. Malgrat això, i en veure que no es tracta d'un castellanisme ni d'una paraula que, de boca a orella, ens ha arribat mal pronunciada, sinó que és una paraula diferent que per alguna raó uns determinats nuclis de població han incorporat a la seua parla quotidiana, mereix tot el dret a ser reconeguda. D'eixa manera, amb el vocable normatiu carxofa incorpore també encarnella , dos noms diferents per a reconèixer en valencià a eixe vegetal que tant ens agrada incorporar en la nostra gast
Més informació

LA "F" EN LA MAR DE PARAULES (II)

El recull d'avui ens ofereix indrets totalment contradictoris o, si més no, diferents. El be i el mal perfectament poden trobar-se encapçalats per la mateixa lletra, tots dos íntimament units al mateix feix. D'eixa manera, caminen junts, i també amb altres mots, feixisme i felicitat , feina i ferum , febre i fèrtil . Cap d'aquests vocables és sinònim dels altres, però tots viuen en un espai comú. És fèrtil un terreny on creixen fecundament arbres i tot allò que el camperol conrea. Són fèrtils els arbres que produeixen molts de fruits. És fèrtil la dona que engendra fills, i també tots els éssers vius, de qualsevol espècie, que fan el mateix. És fèrtil la persona capaç de fer moltes coses, d'aportar moltes idees, d'aprendre en tot allò que estudia, de convertir en or tot el que passa per les seues mans. I en totes les persones i altres éssers vius que comparteixen eixa situació, es produeix, d'una manera o d'altra, un sentiment de felicitat . Perqu
Més informació

LA "H" EN LA MAR DE PARAULES (I)

-h: Vuitena lletra de l'alfabet. No es pronuncia, per tant no representa cap so. Excepcionalment es pronuncia en algunes paraules estrangeres, en forma d'aspiració, com “hobby” o “hàmster”. Per als que som aprenents, la hac (h) és una lletra estranya, sense aparent sentit. Una lletra muda, sense un so que la identifique. No em cap a mi explicar el seu significat, la necessitat de la seua presència en l'alfabet. No sóc jo filòleg. La meua qualificació no m'hi atorga res més enllà del títol d'aprenent. I no és poca cosa, en les meues circumstàncies. Però el cert és que al lloc vuitè de l'alfabet, fent costat amb la “g” i amb la “i”, es troba ella, muda però activa, amb unes funcions determinades per la gramàtica i que la hac sap resoldre adequadament. Hi ha la mar de paraules amb les que participa. La seua presència no és sonora, no, però és visual. Si la gramàtica, o els gramàtics, han tingut raons de pes per incloure-la, no seré jo qui pose en dubt
Més informació