LA "B" EN LA MAR DE PARAULES (VIII)


El passeig amb paraules encapçalades per la lletra “b” el done per conclòs amb la selecció que pose tot seguit. Ha estat un recorregut atractiu, revitalitzant, atapeït de vida. Un passeig que només significa una lleu aproximació a l'immens paisatge on aquesta lletra té els seus dominis, on presideix una població composta per la mar de paraules que contribueixen a fer gran el nostre idioma.

Aquesta és l'última selecció amb la lletra “b”:

-burilla: Trosset final que es llença d'un cigarret o d'un puro.
-burlar-se: Riure's d'altres amb mala intenció.
-burleta: Persona que sempre es burla de tot.
-bus: Persona que baixa molt dins de la mar protegit amb un vestit especial.
          En la parla popular, diminutiu d'autobús.
-busca-raons: Persona que sempre fa que hi hagen discussions i baralles.
-bussejar: Nedar per sota l'aigua.
-bust: Part de dalt del pit d'una persona.
-bústia: Mena de capsa amb una obertura per on el carter deixa les cartes.
-butlletí: Mena de publicació per a difondre notícies o comunicats.
-butxaca: Bosseta que hi ha als pantalons, les camises, etc., per posar coses.

Del poeta andalús José Carlos de Luna (Málaga, 1890 – Madrid, 1964), en un dels seus poemes més populars -El Piyayo-, una vegada traduït, podem trobar-nos amb el vocable butxaca. Traduir al valencià un tex escrit originàriament en castellà-andalús, comporta un risc afegit: que el contingut quede desvirtuat i es perda l'encanteri que només l'idioma en que fou gestat podia donar-li. Però el valencià en té, de recursos, els necessaris per a què això no ocórrega. Aquí, El Piyayo ens parla d'altra manera, però el missatge que ens deixà el poeta, em pense que queda perfectament arreplegat.

EL PIYAYO
(Fragment)

“En El Altozano té el seu míser cau
-fins a les bigues arriba amb la mà!-
i per foc i per llum un cresol.
Buida les seues alforges
-que són les butxaques-.
Badallant, els set xiquets
s'agrupen rient.
I, entre carantoines,
els va repartint
pa i peix fregit
amb la parsimònia d'un ritu antic.
-Xavals!
Pa de la flor de la farina...!
Mastegueu-lo a poc a poc.
Millor pa no es menja a palau.
I aquest peixet, no és res?
Tret un a un del fons de la mar!
Glòria pura és!
Les espines es mengen també,
que tot és aliment...
Així...., a poquet a poquet.
Ben mastegadet.
No plores, Manuela!
Tu no pots perquè no tens queixals.
És tan xicoteta la meua xiqueta...!”.

Comentaris

  1. Pasqual16 de gener del 2019, a les 18:49

    De principi a fi, FANTÀSTIC.
    Res més faltava EL PIYAYO. Ara, m'agrada més com ho recites tu.

    ResponElimina
    Respostes
    1. pp@dsuar17 de gener del 2019, a les 11:50

      Gràcies amic. Assajant-lo una mica, em pense que aquest també sonarà bé.

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

LA "C" EN LA MAR DE PARAULES (IV)

LA “C” EN LA MAR DE PARAULES (IV) D'entre les paraules seleccionades que posaré a continuació, en vull comentar especialment una: carxofa, en castellà “alcachofa”, però que a Elx i a Santa Pola (i no sé si en més llocs) la coneixem amb el nom d' encarnella. Eixe nom (encarnella) no l'he trobat en els llibres que jo tinc, tampoc l'he trobat a Internet, per la qual cosa, em pense que es tracta d'un localisme que tal vegada els acadèmics no han considerat important. Malgrat això, i en veure que no es tracta d'un castellanisme ni d'una paraula que, de boca a orella, ens ha arribat mal pronunciada, sinó que és una paraula diferent que per alguna raó uns determinats nuclis de població han incorporat a la seua parla quotidiana, mereix tot el dret a ser reconeguda. D'eixa manera, amb el vocable normatiu carxofa incorpore també encarnella , dos noms diferents per a reconèixer en valencià a eixe vegetal que tant ens agrada incorporar en la nostra gast
Més informació

LA "F" EN LA MAR DE PARAULES (II)

El recull d'avui ens ofereix indrets totalment contradictoris o, si més no, diferents. El be i el mal perfectament poden trobar-se encapçalats per la mateixa lletra, tots dos íntimament units al mateix feix. D'eixa manera, caminen junts, i també amb altres mots, feixisme i felicitat , feina i ferum , febre i fèrtil . Cap d'aquests vocables és sinònim dels altres, però tots viuen en un espai comú. És fèrtil un terreny on creixen fecundament arbres i tot allò que el camperol conrea. Són fèrtils els arbres que produeixen molts de fruits. És fèrtil la dona que engendra fills, i també tots els éssers vius, de qualsevol espècie, que fan el mateix. És fèrtil la persona capaç de fer moltes coses, d'aportar moltes idees, d'aprendre en tot allò que estudia, de convertir en or tot el que passa per les seues mans. I en totes les persones i altres éssers vius que comparteixen eixa situació, es produeix, d'una manera o d'altra, un sentiment de felicitat . Perqu
Més informació

LA "H" EN LA MAR DE PARAULES (I)

-h: Vuitena lletra de l'alfabet. No es pronuncia, per tant no representa cap so. Excepcionalment es pronuncia en algunes paraules estrangeres, en forma d'aspiració, com “hobby” o “hàmster”. Per als que som aprenents, la hac (h) és una lletra estranya, sense aparent sentit. Una lletra muda, sense un so que la identifique. No em cap a mi explicar el seu significat, la necessitat de la seua presència en l'alfabet. No sóc jo filòleg. La meua qualificació no m'hi atorga res més enllà del títol d'aprenent. I no és poca cosa, en les meues circumstàncies. Però el cert és que al lloc vuitè de l'alfabet, fent costat amb la “g” i amb la “i”, es troba ella, muda però activa, amb unes funcions determinades per la gramàtica i que la hac sap resoldre adequadament. Hi ha la mar de paraules amb les que participa. La seua presència no és sonora, no, però és visual. Si la gramàtica, o els gramàtics, han tingut raons de pes per incloure-la, no seré jo qui pose en dubt
Més informació