LA "C" EN LA MAR DE PARAULES (IX)


LA “C” EN LA MAR DE PARAULES (IX)

Hi ha a Santa Pola un carrer que es diu colze, que és la primera de les paraules de la següent selecció. Ens podem imaginar que es tracta d'un carrer relativament curt i que en un moment determinat deixa de ser totalment recte, canviant la orientació, fent allò que diem, un colze.
A les canonades per on transcorre l'aigua del desguàs dels nostres habitatges, quan hi han de canviar de direcció, se'ls afegeix una petita peça que es diu colze i que serveix de nexe d'unió entre dues peces principals. Tot plegat dóna sentit a la paraula, doncs en la pràctica, en tots els casos esmentats, les peces queden disposades d'una forma semblant al braç humà, on el colze serveix de peça d'unió entre la part de dalt del braç i la part baixa. D'aquesta manera l'idioma ens permet fer ús d'un mateix vocable per a qüestions diferents. És el cabdal de recursos que posa al nostre abast per tal d'expressar, amb una mateixa paraula, coses totalment diferenciades però que, d'alguna manera, tenen una semblança.

Novena relació de mots encapçalats per la lletra “c”:

-colze: Part del braç per on es pot doblegar cap endavant.
-comandament: Càrrec que té una persona que li permet donar ordres a altres.
Petit artefacte que permet fer funcionar a distància aparells electrònics.
Conjunt de palanques, botons i indicadors per a conduir un vehicle.
-combregar: En la religió catòlica, rebre la comunió.
-començar: Inici de qualsevol activitat.
-comerç: Botiga. Compra, venda i intercanvi de mercaderies.
-comminar: Amenaçar algú.
-compadir: Sentir compassió i pena per algú.
-comptador: Aparell que ens diu la quantitat de llum, gas o aigua que gastem.
-compte: Càlcul de una quantitat de una cosa.
Quantitat que s'ha de pagar per un servei o un producte.
Atenció o vigilància que s'ha de posar en fer coses.
Quantitat de diners que es dóna per anticipat en fer una compra.
Quantitat de diners que hom disposa al banc.
-condemnar: Imposar-li un càstig a una persona que ha comés un delicte.

En altra oportunitat ja hem parlat de l'escriptor, poeta i sociolingüista gallec Séchu Sende (Padróm, Galícia, 1972) i del llibre traduït per Mònica Boixader, “La venedora de paraules”. A hores d'ara, en aquest mateix llibre, hi trobe un dels vocables seleccionats: començar, en el següent paràgraf:

“Va entrar a la cafeteria, va quedar-se captivat per aquells ulls, va sorprendre's i va saber que havia trobat alguna cosa... Va fer uf i va començar a..., va mirar-la una altra vegada i va començar a voler-la, a estimar-la, va pensar, i va asseure's a la taula més propera a la cafetera i va sentir..., uf, que començava a...
-Hola -va dir ella-, què vols?
-Vull... camamilla.
L'endemà va entrar a la mateixa hora i ella continuava allà i va sentir que, uf, que l'estimava, de debò, va pensar”.


Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

LA "C" EN LA MAR DE PARAULES (IV)

LA “C” EN LA MAR DE PARAULES (IV) D'entre les paraules seleccionades que posaré a continuació, en vull comentar especialment una: carxofa, en castellà “alcachofa”, però que a Elx i a Santa Pola (i no sé si en més llocs) la coneixem amb el nom d' encarnella. Eixe nom (encarnella) no l'he trobat en els llibres que jo tinc, tampoc l'he trobat a Internet, per la qual cosa, em pense que es tracta d'un localisme que tal vegada els acadèmics no han considerat important. Malgrat això, i en veure que no es tracta d'un castellanisme ni d'una paraula que, de boca a orella, ens ha arribat mal pronunciada, sinó que és una paraula diferent que per alguna raó uns determinats nuclis de població han incorporat a la seua parla quotidiana, mereix tot el dret a ser reconeguda. D'eixa manera, amb el vocable normatiu carxofa incorpore també encarnella , dos noms diferents per a reconèixer en valencià a eixe vegetal que tant ens agrada incorporar en la nostra gast
Més informació

LA "F" EN LA MAR DE PARAULES (II)

El recull d'avui ens ofereix indrets totalment contradictoris o, si més no, diferents. El be i el mal perfectament poden trobar-se encapçalats per la mateixa lletra, tots dos íntimament units al mateix feix. D'eixa manera, caminen junts, i també amb altres mots, feixisme i felicitat , feina i ferum , febre i fèrtil . Cap d'aquests vocables és sinònim dels altres, però tots viuen en un espai comú. És fèrtil un terreny on creixen fecundament arbres i tot allò que el camperol conrea. Són fèrtils els arbres que produeixen molts de fruits. És fèrtil la dona que engendra fills, i també tots els éssers vius, de qualsevol espècie, que fan el mateix. És fèrtil la persona capaç de fer moltes coses, d'aportar moltes idees, d'aprendre en tot allò que estudia, de convertir en or tot el que passa per les seues mans. I en totes les persones i altres éssers vius que comparteixen eixa situació, es produeix, d'una manera o d'altra, un sentiment de felicitat . Perqu
Més informació

LA "H" EN LA MAR DE PARAULES (I)

-h: Vuitena lletra de l'alfabet. No es pronuncia, per tant no representa cap so. Excepcionalment es pronuncia en algunes paraules estrangeres, en forma d'aspiració, com “hobby” o “hàmster”. Per als que som aprenents, la hac (h) és una lletra estranya, sense aparent sentit. Una lletra muda, sense un so que la identifique. No em cap a mi explicar el seu significat, la necessitat de la seua presència en l'alfabet. No sóc jo filòleg. La meua qualificació no m'hi atorga res més enllà del títol d'aprenent. I no és poca cosa, en les meues circumstàncies. Però el cert és que al lloc vuitè de l'alfabet, fent costat amb la “g” i amb la “i”, es troba ella, muda però activa, amb unes funcions determinades per la gramàtica i que la hac sap resoldre adequadament. Hi ha la mar de paraules amb les que participa. La seua presència no és sonora, no, però és visual. Si la gramàtica, o els gramàtics, han tingut raons de pes per incloure-la, no seré jo qui pose en dubt
Més informació