LA "C" EN LA MAR DE PARAULES (VI)

LA “C” EN LA MAR DE PARAULES (VI)

De vegades em pare a pensar, a propòsit del significat de les paraules, de la independència que cada una té i de la seua aportació a la comunitat. En la seua actitud vers el conjunt hi ha una virtut que les dignifica, a cada una de elles: la solidaritat. Aquí no hi ha medalles per tal de donar-hi més importància a unes que a les altres. Totes tenen la mateixa categoria, malgrat que unes només expressen un significat mentre altres en tenen dos o més. És, aquesta, una lliçó que ens vendria bé aprendre, als humans, sempre ocupats, i preocupats, per assolir un lloc alt en l'escalafó, per defensar la nostra independència individual a costa de xafar la d'altres que, acompanyant-nos en el viatge de la vida, fan una contribució, potser més petita, però igualment necessària per al conjunt. Hi ha una paraula, per exemple, que ha cridat la meua atenció: cercador. Pot ser una persona que cerca, o la ullera d'un telescopi, o un programa d'internet per a cercar, o un dispositiu telefònic... En contraposició n'hi ha una altra: cerç, que només expressa el nom d'un determinat vent. Però l'idioma les necessita a les dues exactament igual. I ambdues tenen la mateixa importància i ho assoleixen, perquè són solidàries.

-cera: Substància que fan les abelles i que serveix per a fer espelmes.

-cerç: Vent fred que bufa del nord-oest.

-cercador: Programa informàtic que serveix per a buscar informació a Internet.

-cercavila: Recorregut que fan grups musicals per tal d'anunciar una festa.

-cercle: Superfície que queda dins d'una circumferència.

Local on es reuneixen grups de persones per a parlar o altres activitats.

-cervell: Òrgan que hi ha dins del cap de les persones i d'alguns animals.

-cervesa: Beguda alcohòlica que es fa amb ordi i altres cereals.

-cérvol: Mamífer de cos fort i àgil i de color marronós.

-cessar: Deixar de fer una cosa.

-cicló: Tempestat molt violenta, amb vents que avancen a gran velocitat.

La primera de les paraules de la llista anterior, cera, podem trobar-la en el següent poema del poeta andalús Rafael de León (Sevilla, 1908 – Madrid, 1982). Rafael de León i Arias de Saavedra fou un poeta especialment famós com a autor de lletres per a ser interpretades pels més importants cantants de l'època, faceta aquesta que li donà gran renom en formar part del trio Quintero, León i Quiroga. Fou el lletrista d'algunes de les més celebres cançons populars espanyoles del segle XX. Com a poeta, formà part de la Generació del 27, encara que això no s'ha tingut sempre en compte, pot ser per la popularitat que assolí com a lletrista de cançons populars. Malgrat això, la qualitat de la seua poesia és innegable, la delicadesa de la qual podem gaudir-la llegint -i sentint- aquest poema:

TROBADA

“Ensopeguí amb tu a la primavera,

una vesprada de sol refinada i prima,

i vas ser en la meua esquena planta enfiladissa

i en la cintura, llaç i serpentina.

Em donares la blancor de la teua cera

i jo et doní la sal de la meua salina.

I navegàrem junts, sense bandera,

per la mar de la rosa i de l'espina.

I després, a morir, a ser dos rius

sense baladres, foscos i buits,

per a la boca maldestra de tothom...

I per darrere, dues llunes, dues espases

i dos arcs d'amor d'un mateix pont”.