LA "D" EN LA MAR DE PARAULES (II)

La lletra “d” ens permet afrontar-nos a situacions que exigeixen resposta i que ens poden fer dubtar o, per el contrari, actuar amb decisió. Dues alternatives de caire contrari però que són protagonitzades per la mateixa lletra. Dubtem en tenir un dèbit si la nostra economia és feble. Decididament afrontem el problema quan hi ha capacitat per a fer-ho. Coses de l'idioma.

Segona relació amb la lletra “d”:

-debades: Cosa feta inútilment. Cosa que es dóna sense pagar.

-dèbit: Diners que algú deu.

-de debò: De veritat, realment.

-decenni: Conjunt de deu anys seguits.

-decididament: Fet amb decisió. Elecció feta d'entre diverses possibilitats.

-decrèpit: Persona que ha perdut gairebé totes les facultats físiques.

-deessa: Divinitat femenina.

-defugir: Intentar evitar algú o alguna cosa.

-degà -degana: Persona escollida per presidir una institució o facultat.

-dejorn: De matí, d'hora.

Dues de les paraules de l'anterior relació apareixen en el paràgraf que reproduïsc tot seguit, que pertany a un relat de Manuel de Pedrolo, que es diu “Domicili provisional”. Aquesta narració ens presenta la convivència caòtica d'un grup de personatges marginals rellogats en una mísera pensió.

Manuel de Pedrolo i Sánchez de Molina (L'Aranyó, 1918 – Barcelona 1990) escrigué poesia, teatre, narrativa i contes, rebent al llarg de la seua carrera un munt de distincions i premis, d'entre ells el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes 1979. A més de representacions de teatre, de dues obres seues feren sengles pel·lícules: “Segon origen” i “El poder del deseo”.

“La senyora Remei, oblidada de les ofenses passades, rebia felicitacions i encaixades a la porta de l'escala. I, és clar, després d'haver-la felicitat una trentena de persones, autoritats compreses, quedà convençuda que es tractava de debò d'una festa. Les conseqüències, però, van ser desastroses. Tant ella com el Manasses -ell sermonejat per la dona, perquè em costa de creure que arribés a perdonar-nos aquell prolongat exili al replà- es van tornar a posar tan amables i ensucrats amb l'esperança que entre tots repetiríem la vetllada, que, a començament de mes, àdhuc negligiren de passar la factura de les habitacions. La van passar, sí, però no pas amb aquella puntualitat que els obligava a despertar la gent a punta de dia. No van començar a referir-s'hi fins al dia sis, en veure que, decididament, la iniciativa d'aquest pas no sortiria dels rellogats”.