LA "D" EN LA MAR DE PARAULES (IV)


Amb la lletra “d” podem declarar allò que sabem, pensem o sentim. Podem decidir en qüestions que ens afecten, declamar si diem en veu alta un text o un poema, declinar quan no acceptem alguna oferta que ens fan, decorar objectes per fer-los més bonics, o la nostra casa, o la nostra cambra. També posem una dedicatòria en fer un regal a un ésser estimat. Hi ha un munt, de vocables, fins i tot n'hi ha un que és definitiu: defunció. Però, d'aquest, no en parlarem ara. Cada lletra és un món que gravita en un univers que els és comú a totes les lletres. En aquest univers s'hi troben i combinant-se adequadament, formen els vocables que donen vida a l'idioma. Cada lletra és imprescindible per tal que l'idioma assolesca vida pròpia.

Selecció de vocables amb la lletra “d”:

-dipòsit: Fet de dipositar alguna cosa en algun lloc.
-Allò que es diposita. Mercaderia que un fabricant deixa a un botiguer.
-Lloc on es diposita alguna cosa (dipòsit per al combustible dels cotxes).
-disbarat: Fer o dir una cosa sense sentit, totalment equivocada.
-discórrer: Pensar raonadament, inventar, idear alguna cosa com a solució.
-disfressa: Vestit o conjunt de coses que hom es posa per caviar d'aspecte.
-dispersar: Separar persones o coses en direccions diferents.
-disseny: Dibuix d'un objecte per a poder-lo construir.
-dissident: Persona que se separa d'un grup organitzat per no estar-hi d'acord.
-dita: Frase feta que es diu a propòsit d'alguna cosa.
-diumenge: Setè i últim dia de la setmana.
-diürn -diürna: Quan és de dia.

En el poema que posaré tot seguit, el poeta Àngel González utilitzà per dues vegades i de forma diferent el vocable dispersar, que és un dels seleccionats.

Àngel González Muñiz (Oviedo, 1925 – Madrid, 2008) fou un dels poetes més brillants, la qual cosa el feu rebre importants guardons en reconeixement de la seua obra. Va rebre el Premi Príncep d'Astúries de les Lletres l'any 1985. Premi Reina Sofía de Poesía en 1996. Premi Julián Besteiro de les Arts i les Lletres en 2001. Premi Internacional de Poesia Federico García Lorca en 2004. A més de poeta, Àngel González fou membre de la Reial Acadèmia de la Llengua (RAE).

DE VEGADES, A L'OCTUBRE, ÉS EL QUE PASSA...

“Quan res no succeeix,
i l'estiu se n'ha anat,
i les fulles comencen a caure dels arbres,
i el fred oxida la vora dels rius
i fa més lent el curs de les seues aigües;

quan el cel sembla un mar violent,
i els ocells canvien de paisatge,
i les paraules se senten cada vegada més llunyanes,
com a murmuris que dispersa el vent;

llavors,
ja se sap,
és el que passa:

aqueixes fulles, els ocells, els núvols,
les paraules disperses i els rius,
ens omplen d'inquietud sobtadament
i de desesperança.

No busqueu pas el motiu en els vostres cors.
És tan sols el que vaig dir:
és el que passa”.

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

LA "C" EN LA MAR DE PARAULES (IV)

LA “C” EN LA MAR DE PARAULES (IV) D'entre les paraules seleccionades que posaré a continuació, en vull comentar especialment una: carxofa, en castellà “alcachofa”, però que a Elx i a Santa Pola (i no sé si en més llocs) la coneixem amb el nom d' encarnella. Eixe nom (encarnella) no l'he trobat en els llibres que jo tinc, tampoc l'he trobat a Internet, per la qual cosa, em pense que es tracta d'un localisme que tal vegada els acadèmics no han considerat important. Malgrat això, i en veure que no es tracta d'un castellanisme ni d'una paraula que, de boca a orella, ens ha arribat mal pronunciada, sinó que és una paraula diferent que per alguna raó uns determinats nuclis de població han incorporat a la seua parla quotidiana, mereix tot el dret a ser reconeguda. D'eixa manera, amb el vocable normatiu carxofa incorpore també encarnella , dos noms diferents per a reconèixer en valencià a eixe vegetal que tant ens agrada incorporar en la nostra gast
Més informació

LA "F" EN LA MAR DE PARAULES (II)

El recull d'avui ens ofereix indrets totalment contradictoris o, si més no, diferents. El be i el mal perfectament poden trobar-se encapçalats per la mateixa lletra, tots dos íntimament units al mateix feix. D'eixa manera, caminen junts, i també amb altres mots, feixisme i felicitat , feina i ferum , febre i fèrtil . Cap d'aquests vocables és sinònim dels altres, però tots viuen en un espai comú. És fèrtil un terreny on creixen fecundament arbres i tot allò que el camperol conrea. Són fèrtils els arbres que produeixen molts de fruits. És fèrtil la dona que engendra fills, i també tots els éssers vius, de qualsevol espècie, que fan el mateix. És fèrtil la persona capaç de fer moltes coses, d'aportar moltes idees, d'aprendre en tot allò que estudia, de convertir en or tot el que passa per les seues mans. I en totes les persones i altres éssers vius que comparteixen eixa situació, es produeix, d'una manera o d'altra, un sentiment de felicitat . Perqu
Més informació

LA "H" EN LA MAR DE PARAULES (I)

-h: Vuitena lletra de l'alfabet. No es pronuncia, per tant no representa cap so. Excepcionalment es pronuncia en algunes paraules estrangeres, en forma d'aspiració, com “hobby” o “hàmster”. Per als que som aprenents, la hac (h) és una lletra estranya, sense aparent sentit. Una lletra muda, sense un so que la identifique. No em cap a mi explicar el seu significat, la necessitat de la seua presència en l'alfabet. No sóc jo filòleg. La meua qualificació no m'hi atorga res més enllà del títol d'aprenent. I no és poca cosa, en les meues circumstàncies. Però el cert és que al lloc vuitè de l'alfabet, fent costat amb la “g” i amb la “i”, es troba ella, muda però activa, amb unes funcions determinades per la gramàtica i que la hac sap resoldre adequadament. Hi ha la mar de paraules amb les que participa. La seua presència no és sonora, no, però és visual. Si la gramàtica, o els gramàtics, han tingut raons de pes per incloure-la, no seré jo qui pose en dubt
Més informació