LA "E" EN LA MAR DE PARAULES (II)

Hi ha un vocable, en la selecció que hi he fet avui, que em motiva especialment: elegia. La definició diu que es tracta d'un tipus de poesia de tema trist, que ens parla de la mort d'algun ésser estimat. El poeta Miguel Hernández n'escrigué algunes, d'elegies, que són referents literaris en tot el món. La més coneguda la va dedicar al seu amic José Ramón Marín Gutiérrez, més conegut pel seu nom de poeta: Ramon Sijé, en morir aquest quan només tenia 22 anys. Jo vull ser plorant l'hortolà / de la terra que ocupes i femes / company de l'ànima, tan sobtat. Però l'obra de Miguel Hernàndez fou tan gran dintre del poc temps que visqué, que en va escriure moltes més. Per exemple: Elegia a la panadera, Elegia de la novia lunada, Elegia al gallo, Elegia al guardameta, Elegia al niño ahogado, Elegia al ruy-señor, Elegia media del toro, Elegia primera, Elegia segunda. D'entre totes aquestes n'hi ha una -Elegia primera- que va dedicar a Federico García Lorca quan fou assassinat: Federico García / fins ahir se'n digué: pols se'n diu ara. / Ahir tingué un espai sota el dia / que avui el clot li dóna sota el terra. És la funció de l'idioma. Per això s'hi posa al nostre abast, i ens permet expressar totes les idees que ens surtin, i també totes les emocions.

Segona selecció de paraules amb la lletra “e”:

-eixample: Conjunt de carrers i de cases que es construeixen quan es decideix fer més gran una ciutat.

-eixerit -eixerida: Persona desperta, alegre i hàbil.

-eixordador: Soroll molt fort, que ens pot deixar sords.

-eixugar: Assecar una cosa mullada.

-ejacular: Expulsar el semen.

-electritzar: Comunicar electricitat a una cosa.

-Causar en una persona una impressió molt forta, que l'hi entusiasme.

-elegia: Poesia que tracta un tema trist, com la mort d'una persona estimada.

-elixir: Líquid compost de substàncies medicinals.

-el·lipse: Figura geomètrica corba, tancada i plana.

-elogi: Paraula o frase que es diu en favor d'alguna persona o cosa.

L'escriptor valencià Vicente Blasco Ibáñez, en un conte que escrigué i que titulà Primavera trista, utilitzà en el paràgraf que posaré tot seguit, la paraula eixample.

Vicente Blasco Ibáñez (València, 1867 – Menton, Occitània, 1928). Fou escriptor, periodista i polític. Autor d'una obra extensa i de gran qualitat, reconeguda en tot el món. Algunes de les seues obres més conegudes són: Sangre y arena; La barraca; Entre naranjos; Cañas y barro; Los cuatro jinetes del apocalipsi... moltes d'elles convertides en pel·lícules o sèries de televisió. Escrigué també, per sobre de tot sent jove, contes on tractava la situació de la gent més humil de valència, denunciant les injustícies o la falta de cultura on es desenvolupaven llurs vides. Un d'aquests contes és Primavera trista, del que parle tot seguit. La traducció ha estat feta per Juli Jordà.

“Tot feia falta per a viure amb tan poca terra. Tocava estar-ne sempre damunt i tractar-la com a una bèstia poc inclinada a qui li fa falta la corretja per a tirar avant. Era una parcel·la d'un jardí vast, en un altre temps dels frares, que la desamortització revolucionària havia subdividit. La ciutat, en eixamplar-se, amenaçava d'engolir-se l'hort amb el desbordament de cases , i el tio Tòfol, tot i parlar malament de la terra que feia, tremolava de pensar que la cobdícia poguera temptar l'amo i la venguera com a solar”.