LA "E" EN LA MAR DE PARULES (III)

A mi m'agradaria ser eloqüent, que és el primer vocable seleccionat avui, però no ho sóc. No tinc pas eixa qualitat mitjançant la qual es possible deixar les persones embadalides, totalment encisades per allò que hom els diu. Personalment, quan estic llegint un llibre i connecte amb la història que l'autor proposa, moltes vegades si que quede embadalit, meravellat per l'eloqüència de l'escriptor, per eixe talent innat que té, i que el posa a l'abast de tothom per fer-nos gaudir dels mons per ell imaginats. I tot això ho fa utilitzant les paraules més adequades que l'idioma disposa. Estan ací, es cert, les paraules, totes les paraules, però no tots tenim el talent suficient per a saber-les utilitzar. És per això que no tots som eloqüents. Ningú no és perfecte.

Tercera selecció de la mar de paraules amb la lletra “e”:

-eloqüent: Que explica molt bé les coses, que convenç quan parla.

-embadalir: Quedar meravellats en veure alguna cosa que ens agrada molt.

-embalum: Grandària d'una cosa, el seu volum quan ocupa molt d'espai.

-embellir: Fer que una persona o una cosa sigui més bella, més bonica.

-embenar: Tapar una ferida o embolicar una part del cos amb benes.

-embolcallar: Posar-li els bolquers a una criatura.

-emborratxar-se: Perdre el seny pel fet de veure molta quantitat d'alcohol.

-embranzida: Agafar velocitat per a saltar un obstacle.

-empatia: Facultat de comprendre i identificar-se amb les emocions i sentiments d'altres.

-enfront: Davant d'algú o d'alguna cosa.

Dues de les paraules d'aquesta selecció apareixen en el paràgraf que tot seguit posaré. Pertany al llibre Invisibles, de Juan Diego Botto (Buenos Aires, 1975).

Juan Diego Botto es, fonamentalment, actor de teatre, cine i televisió. Però també es autor d'obres de teatre i escriptor. Invisibles és un llibre extraordinari. En ell ens conta part de la seua vida, des del moment que, als tres anys (1978), amb sa mare embarassada i una germana major que ell, vingueren a Madrid fugint dels dictadors argentins que ja havien fet desaparèixer son pare. Partint, doncs, de les pròpies vivències, narra en el llibre el procés de creació d'uns monòlegs que, més endavant, representaria en el teatre. En eixos monòlegs ens parla de diferents situacions basades en converses que tingué amb personatges, i amb records de situacions viscudes. En un dels monòlegs hi ha un policia paternalista (que no és racista ni xenòfob, però...), que pensa que en aquest país ja no cap ningú. Els protagonistes d'altres són immigrants. Altre és un jove que conta els turments que va patir en Argentina... A la fi, es tracta d'un conjunt de històries que -junt a la del propi autor- formen un llibre excepcional, digne de ser llegit i, de tant en tant, rellegit per tal que no se'ns oblide.

“Quan vaig tornar del tanatori, em vaig asseure enfront de l'ordinador quasi immediatament, amb la percepció que allò havia de saber-se, havia de conèixer-se. La història de Samba Martine, les causes de la seua mort, la seua mare abraçant el fèretre, regiraven les entranyes de qualsevol persona amb un mínim d'empatia. I així va ser com vaig començar a escriure i a entrellaçar relats sobre exili i immigració”.