LA "E" EN LA MAR DE PARAULES (X)

Som foc i som aigua, llum i ombra. És per això que som contradictoris i, de vegades, ens costa d'entendre'ns. Que no ens entenguen els demés, ja és greu. Però encara ho és més si nosaltres mateixos no ens entenem. Per això fem coses de les què, després, ens hem de penedir. I no fa falta tenir dintre nostre massa foc, ni massa aigua. En la selecció d'avui hi ha dos vocables que ens donen la mida: espurna i esquitx, tots dos petits, però integrants d'un estadi de més grans dimensions. L'espurna és un trosset petit que es desprèn d'una foguera. No és la foguera, però forma part d'ella i potser la base d'un incendi que s'estén. L'esquitx no és una onada, però en surt d'ella, és una part petita de l'aigua que s'escampa i ens pot mullar. D'eixa manera som, nosaltres, foc i aigua. Petites espurnes que ens donen un caliu interior que, si no ho controlem a temps pot esdevenir en foguera. I aigua, esquitxos insignificants que ens poden servir per apagar el foc, però que si creix massa també ens pot fer malbé a nosaltres. Foc i aigua.

Desena selecció de paraules amb la lletra “e”:

-espremedora: Aparell de cuina per a esprémer fruita i fer-ne suc.

-espurna: Trosset encès que es desprèn d'una cosa que crema.

-esquadra: Conjunt de vaixells o d'avions de guerra que actuen junts.

-esquella: Campana petita que es posa al coll d'alguns animals que van en ramat.

-esquena: Part de darrere del cos, dels muscles fins a la cintura.

-esquitx: Petita quantitat de líquid que ens pot mullar. Petita quantitat d'una cosa.

-estabilitzar: Fer que una cosa siga o es mantinga estable.

-estigmatitzar: Marcar algú amb un ferro roent.

-Dir que una persona ha fet coses dolentes, treure-li la bona fama.

-estimar: Sentir molt d'afecte, molt d'amor per algú o per alguna cosa.

-Calcular el preu i el valor d'una cosa a partir d'unes dades.

-estipendi: Quantitat de diners que es dóna a una persona pel seu treball.

El vocable estimar és utilitzat repetidament en el següent poema, el número 20 del llibre Vint poemes d'amor i una cançó desesperada, del poeta xilè Pablo Neruda.

Ricardo Eliezer Neftalí Reyes Basoalto, escrigué sota el pseudònim de Pablo Neruda (Parral, Xile, 1904 – Santiago de Xile, 1973), fou diplomàtic i poeta, guardonat l'any 1971 amb el Premi Nobel de Literatura. Segons l'opinió de l'escriptor Gabriel Gacía Márquez, Neruda ha estat el més gran poeta del segle XX en qualsevol idioma. També el crític Harold Bloom escrigué que cap poeta de l'hemisferi occidental es pot comparar amb ell. Escrigué aquest llibre abans de tenir vint anys, però la seua joventut no fou obstacle per aconseguir un elevadíssim nivell literari.

POEMA 20

“Puc escriure els versos més tristos aquesta nit.

Escriure, per exemple: «La nit està estelada,

i tremolen, blaus, els astres, allà lluny.»

El vent de la nit gira en el cel i canta.

Puc escriure els versos més tristos aquesta nit.

Jo la vaig estimar, i a vegades també ella m'estimava.

En les nits com aquesta la tinguí entre els meus braços.

La vaig besar tantes vegades sota el cel infinit.

Ella em va estimar, a vegades jo també l'estimava.

Com no haver estimat els seus ulls grans i ferms.

Puc escriure els versos més tristos aquesta nit.

Pensar que no la tinc. Sentir que l'he perduda.

Sentir la nit immensa, més immensa sense ella.

I el vers cau a l'ànima com la rosada al past.

Què importa que el meu amor no poguera guardar-la.

La nit està estelada i ella no està amb mi.

Això és tot. Al lluny algú canta. Al lluny.

La meua ànima no s'acontenta amb haver-la perdut.

Com per apropar-la amb la mirada la cerque.

El meu cor la cerca, i ella no està amb mi.

La mateixa nit que fa blanquejar els mateixos arbres.

Nosaltres, els de llavors, ja no som els mateixos.

Ja no la estime, és cert, però quant la estimí.

Amb la veu cercava el vent per tocar-li l'oïda.

D'un altre. Serà d'un altre. Com abans dels meus besos.

La seua veu, el seu cos clar. Els seus ulls infinits.

Ja no la estime, és cert, però potser la estime.

És tan curt l'amor, i és tan llarg l'oblit.

Perquè en nits com aquesta la tinguí entre els meus braços,

la meua ànima no s'acontenta amb haver-la perdut.

Malgrat que aquest siga l'últim dolor que ella em causa,

i aquests siguen els últims versos que jo li escric”.