LA "E" EN LA MAR DE PARAULES (XI)

LA “E” EN LA MAR DE PARAULES (XI)

Ens trobem a finals d'abril, a les acaballes de les festes de la Setmana Santa. Aquest any ha plogut tots els dies de festa. També avui el cel està ennuvolat i amenaçant-nos de continuar fent algun que altre ruixat. Són coses de la primavera. Sens dubte, la pluja durà molts beneficis a aquesta terra massa assedegada, però, d'altra banda, ha fotut ben fotuts als hostalers i propietaris de bars, que havien posat llurs energies i esperances per tal d'obtenir bons guany en aquests dies. La pluja ho ha impedit. També ha contrariat als que senten, més o menys pregonament, amor per les tradicions religioses. I és que no plou mai al gust de tots. Ara, quan l'oratge canvie, ens posaran tots plegats a pensar en l'estiu i en els estiuejants. És la gran esperança dels pobles que centren llurs economies en l'oferta de sol i de platja. Estiu és una de les paraules seleccionades avui. En el nostre idioma, el vocable estiu, ens evoca dies d'esplai a la vora de la mar i remullant-nos-en en ella. Encara falta una mica, però ja caminem vers ell. Veurem, llavors, si l'oratge ens permet gaudir-ne, tal i com a hores d'ara ho esperem. Ja parlarem, d'això, més endavant.

Onzena selecció de paraules amb la lletra “e”:

-estirp: Relació d'avantpassats d'una persona.

-estisores: Instrument de tallat format per dues peces de metall unides pel mig.

-estiu: Estació de l'any més calorosa que ve després de la primavera.

-estoig: Caixa per deixar-hi un objecte.

-estona: Espai de temps una mica llarg.

-estovalles: Peça de roba que s'estén sobre la taula per a servir els aliments.

-estrafolari: Que és estrany, que crida l'atenció per la forma de vestir o el que diu.

-estranger: Que és d'un altre país.

-estrany: Que no és com els altres, que és diferent.

-estrebada: Esforç violent que fem per tal de moure alguna cosa.

El vocable estiu fou utilitzat pel poeta Antonio Machado en el poema “Les mosques”, que posaré tot seguit.

Antonio Machado Ruiz (Sevilla, 1875 – Colliure, França, 1939). Fou el poeta més jove de la generació del 98. A hores d'ara està considerat com un dels més prestigiosos poetes de la literatura tant espanyola con d'arreu del món. Va morir a França, on es va exiliar a les acaballes de la Guerra Civil espanyola fugint de la repressió feixista.

LES MOSQUES

"Vosaltres, les familiars,

inevitables goloses,

vosaltres, mosques vulgars,

m'evoqueu totes les coses.

Oh, velles mosques voraces

com a abelles a l'abril,

velles mosques pertinaces

sobre la calba infantil!

Mosques del primer fastig

en el saló familiar,

en les vesprades d'estiu

en què comencí a somiar!

I en l'avorrida escola,

rabents mosques divertides,

perseguides

per amor d'allò que vola,

—que tot és volar—, sonores

rebotant en els cristalls

en els dies tardorencs...

Mosques de totes les hores,

d'infància i adolescència,

de la joventut daurada;

de la segona innocència,

que dóna a no creure en res,

de sempre... Mosques vulgars,

que de ser tan familiars

no tindreu digne cantor:

jo sé que us heu posat

sobre el joguet encantat

i sobre el llibre tancat,

sobre la carta d'amor,

sobre les parpelles ertes

dels morts.

Inevitables goloses,

que ni libeu com abelles,

ni brilleu com papallones;

xicotetes, revoltoses,

vosaltres, amigues velles,

m'evoqueu totes les coses”.