LA "E" EN LA MAR DE PARAULES (XII)

Hi ha paraules que no tenim costum d'utilitzar-les, sobre tot en la parla normal. Una d'elles, en pense jo, es estri. Què és un estri? És un utensili, per exemple, de cuina. És tot allò que utilitzem per a cuinar. Nosaltres també diem “ferramenta” a qualsevol estri que utilitzem per a fer un treball. La ferramenta és es el conjunt d'estris. L'idioma té les seues regles i havíem d'intentar d'entendre'ls. Ocorre el mateix en tots els idiomes, no és el nostre una excepció. La diferència és el que el fa gran. Disposem, per a fer-nos més cultes, d'un idioma que ha estat utilitzat, al llarg del temps, per reis, filòsofs, lingüistes i poetes, però que també està arrelat als nostres avantpassat, que l'han utilitzat i que han tractat de que l'aprenguérem de la millor forma que han pogut fer-ho: de boca a orella, car no havien escoles on ensenyar-lo. Un idioma que mereix ser respectat, cuidat i estimat per tot allò que representa, no només en la història, sinó també en l'actualitat. Un idioma que, malgrat ser minoritari es conserva viu i puixant i que ha de tenir el lloc que es mereix en la nostra societat i en les nostres vides.

Dotzena selecció de vocables amb la lletra “e”, amb la que tancarem la immersió que hem fet envers aquesta lletra:

-estri: Qualsevol objecte que podem utilitzar per fer un treball o prestar un servei.

-esvair: Desfer-se una cosa fins desaparèixer.

-esverar: Perdre la serenitat i la tranquil·litat. Posar en estat d'alarma.

-evitar: Fer el possible per no trobar-se amb algú, o amb alguna cosa.

-eunuc: Home castrat.

-exhibir: Presentar-se o presentar coses a la vista d'algú.

-executar: Fer una cosa que està manada.

-Cantar o tocar amb un instrument una obra musical.

-Matar una persona condemnada a mort.

-excessiu: Que n'hi ha més del que és necessari o normal.

-exhumar: Desenterrar un cadàver o coses que estaven soterrades.

-exultant: Molt content i alegre.

Podem trobar el vocable evitar en el següent paràgraf de la novel·la de Ramón J. Sender, “Réquiem por un campesino español”, escrita l'any 1953. En aquesta novel·la l'autor ens narra la història d'un dramàtic episodi de la Guerra Civil espanyola ocorregut en un petit poble aragonès. El relat, malgrat estar fet amb sobrietat i molta senzillesa, és d'una profunditat estremidora. Es tracta d'una de les més aconseguides narracions d'aquest autor.

Ramón José Sender Garcés (Chalamera, Huesca, 1901 – San Diego, EEUU, 1982), escriptor i periodista. Tant la seua vida con la seua obra van estar influenciades per la Guerra Civil espanyola. La seua esposa i el seu germà van ser assassinats pels franquistes i ell hagué d'abandonar el país. Malgrat això, fou un prolífic novel·lista, autor d'obres tan importants com “Crónica del alba”, que fou adaptada al cinema. Entre altres distincions, fou guardonat amb el Premi Planeta,

“El capellà esperava assegut en una butaca amb el cap inclinat sobre la casulla dels oficis de rèquiem. La sagristia feia olor d'encens. En un racó hi havia un feix de petites branques d'olivera de les que havien sobrat el Diumenge de Rams. Les fulles estaven molt seques, i semblaven de metall. En passar a prop, mossèn Millán evitava fregar-les perquè es desprenien i queien a terra.

Anava i venia l'escolà amb el seu roquet blanc. La sagristia tenia dues finestres que donaven al xicotet hort de l'abadia. Arribaven de l'altre costat dels cristalls rumors humils”.