LA "G" EN LA MAR DE PARAULES (I)

g: Setena lletra de l'alfabet. A final de paraula, la g i la c sonen igual (càstig i fàstic. Quan va davant de a, o, u, el so és ga, go, gu. Davant de e, sona com a ge: gel. El dígraf gu, sona com a guerra. També pot for mar part dels dígrafs ig: passeig o tg: formatge.

Una lletra, aquesta, amb molt de recorregut, amb significats tan diferents com gaudir o guerra. Ens serveix per anomenar bestioles de companyia, com gat i gos. I també per posar-nos aigua o quelcom beguda en un got. Ens serà molt útil cada vegada que ens passem alguna cosa per la gola, o si quelcom ens sorprèn, per fer-hi una ganyota que mostre el nostre desconcert. De tots aquests vocables i molts altres n'anirem parlant endavant i veient els diferents indrets que ens proposa l'idioma vers aquesta lletra. I gaudirem, i ens anirem enriquint en aquesta apassionant aventura.

Primera selecció de la mar de paraules encapçalades amb la lletra “g”:

-gàbia: Caixa tancada, amb un o més costats fets amb barres, filferros o llistons.

-gairebé: No bé del tot, però faltant-hi poc.

-galant: Persona que és amable i delicat vers els demés.

-Actor principal en una obra de teatre o en una pel·lícula.

-galera: Vaixell de guerra antic que es movia amb veles i amb rems.

-Crustaci de color groguenc clar que té el cos allargat i pla.

-A les impremtes, planxa de fusta o de metall on es feia el motlle.

-galerada: Full de paper on hi ha un text que s'ha de corregir abans d'imprimir-lo.

-galet: Broc petit que tenen els cànters i els porrons per a beure.

-Beure a galet és quan bevem directament d'un recipient.

-galiot: Persona condemnada a remar en les galeres.

-galimaties: Embolic, confusió o desordre. Cosa difícil d'entendre.

-gall: Ocell de corral que té una cresta vermella i grossa. Mascle de les gallines.

-Persona que vol manar en tot, de vegades sense criteri.

-Gall d'indi: Ocell gros de corral que acostumem a menjar per Nadal.

-gallard: Persona ben plantada i que té un aspecte sa.

-Persona valenta que no es fa enrere davant de les dificultats.

En un paràgraf de la novel·la “El secret de Christine Falls”, de l'autor irlandès Benjamin Black, he trobat un dels vocables de l'anterior selecció: gairebé.

Benjamin Black és el pseudònim que utilitzà per escriure, entre d'altres, aquesta novel·la, el prestigiós escriptor John Banville (Wexford, Irlanda, 1945). És aquest un autor qualificat per la crítica com un veritable mestre de la prosa anglesa, i ha estat guardonat amb importants premis. “El secret de Christine Falls” és una novel·la magnífica, que atrapa des del principi els lectors en una història apassionant.

“Quirke havia quedat per trobar-se amb Barney Boyle al pont del carrer de Baggot. Van seguir pel camí de sirga per on Quirke havia passejat amb Sarah aquell diumenge que ara semblava tan remot. Era al matí, i un sol insípid s'esforçava per brillar a través de la boirina de novembre, i hi havia un silenci fantasmal arreu, com si els dos homes fossin sols a la ciutat. Barney duia un abric negre que li arribava gairebé als talons; sense cinturó i sense botons, li girava al voltant de les grasses cames com una pesant capa mentre avançava. A l'exterior, a la llum del dia, tenia un aire lleugerament atordit i tímid. Deia que feia molt que no havia vist el món al matí, i que en l'interval no hi havia hagut pas cap millora que ell distingís. Va tossir amb aspror”.