LA "G" EN LA MAR DE PARAULES (II)


El mot garbí que apareix en la selecció següent, el fem servir per a donar-hi nom a un vent que bufa del sud-oest. Aquest nom deriva de l'àrab gharbi, que vol dir occidental. Degut a eixa derivació en algunes comarques l'anomenen morisc. És també conegut amb el nom de llebeig, que deriva de l'italià “libeccio”. La denominació llebeig és tan antiga que ja la trobem en la Crònica de Jaume I. Es tracta d'un vent força irregular, bufa fort de vegades a darreries d'hivern o d'estiu. Porta sovint tronades i alça molt la maror. (He tret aquestes dades del llibre “Els vents del món”.

Segona selecció de la mar de paraules dirigides per la lletra “g”:

-galleda: Recipient que serveix per a transportar o guardar líquids.
També fem ús d'ella per treure aigua d'un pou, o per a fregar el paviment.
-gallejar: Fer-se important, presumir.
-gallet: Palanca petita que hi ha a les armes de foc per a disparar-les.
-galopar: Manera més ràpida de córrer d'un cavall. Anar al galop.
-gana: Desig de menjar. Desig de fer o de que passe alguna cosa.
-ganivet: Instrument per a tallar format per un mànec i una fulla afilada d'acer.
-ganyota: Gest estrany, de fàstic o sorpresa, que fem amb la cara.
-garantir: Assegurar que una cosa és veritat, és real.
-Assegurar que un producte ha de funcionar bé.
-garatge: Local on es guarden cotxes o altres vehicles.
-garbí: Vent que bufa del sud-oest.

El mot galopar apareix en el poema Galop, del poeta gadità Rafael Alberti. Aquest poema fou escrit en plena guerra civil espanyola, i en ell tracta l'autor d'esperonar els soldats republicans per tal que atacassen l'enemic fins fer-lo fora.

Rafael Alberti Merello (Puerto de Santa Maria, Cadis, 1902-1999) és un dels més importants poetes espanyols, membre destacat de la prestigiosa Generació del 27, on s'ajuntaren els més importants poetes d'aquella època. L'any 1983, com a reconeixement per la seua aportació a les lletres espanyoles, el govern d'Espanya li va concedir el Premi Cervantes i el 1999, la Generalitat de Catalunya, la Creu de Sant Jordi.

GALOP

“Les terres, les terres, les terres d'Espanya,
les grans, les solitàries, desertes planures.
Galopa, cavall quatre-alb,
genet del poble,
al sol i a la lluna.

A galopar,
a galopar,
fins a enterrar-los en la mar!

A cor sonen, ressonen, ressonen
les terres d'Espanya, en les ferradures.
Galopa, genet del poble,
cavall quatre-alb,
cavall fet d'espuma.

A galopar,
a galopar,
fins a enterrar-los en la mar!

Ningú, ningú, ningú, que enfront no hi ha ningú;
que no és ningú la mort si cavalca amb tu.
Galopa, cavall quatre-alb,
genet del poble,
que la terra és teua.

A galopar,
a galopar,
fins a enterrar-los en la mar!”

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

LA "C" EN LA MAR DE PARAULES (IV)

LA “C” EN LA MAR DE PARAULES (IV) D'entre les paraules seleccionades que posaré a continuació, en vull comentar especialment una: carxofa, en castellà “alcachofa”, però que a Elx i a Santa Pola (i no sé si en més llocs) la coneixem amb el nom d' encarnella. Eixe nom (encarnella) no l'he trobat en els llibres que jo tinc, tampoc l'he trobat a Internet, per la qual cosa, em pense que es tracta d'un localisme que tal vegada els acadèmics no han considerat important. Malgrat això, i en veure que no es tracta d'un castellanisme ni d'una paraula que, de boca a orella, ens ha arribat mal pronunciada, sinó que és una paraula diferent que per alguna raó uns determinats nuclis de població han incorporat a la seua parla quotidiana, mereix tot el dret a ser reconeguda. D'eixa manera, amb el vocable normatiu carxofa incorpore també encarnella , dos noms diferents per a reconèixer en valencià a eixe vegetal que tant ens agrada incorporar en la nostra gast
Més informació

LA "F" EN LA MAR DE PARAULES (II)

El recull d'avui ens ofereix indrets totalment contradictoris o, si més no, diferents. El be i el mal perfectament poden trobar-se encapçalats per la mateixa lletra, tots dos íntimament units al mateix feix. D'eixa manera, caminen junts, i també amb altres mots, feixisme i felicitat , feina i ferum , febre i fèrtil . Cap d'aquests vocables és sinònim dels altres, però tots viuen en un espai comú. És fèrtil un terreny on creixen fecundament arbres i tot allò que el camperol conrea. Són fèrtils els arbres que produeixen molts de fruits. És fèrtil la dona que engendra fills, i també tots els éssers vius, de qualsevol espècie, que fan el mateix. És fèrtil la persona capaç de fer moltes coses, d'aportar moltes idees, d'aprendre en tot allò que estudia, de convertir en or tot el que passa per les seues mans. I en totes les persones i altres éssers vius que comparteixen eixa situació, es produeix, d'una manera o d'altra, un sentiment de felicitat . Perqu
Més informació

LA "H" EN LA MAR DE PARAULES (I)

-h: Vuitena lletra de l'alfabet. No es pronuncia, per tant no representa cap so. Excepcionalment es pronuncia en algunes paraules estrangeres, en forma d'aspiració, com “hobby” o “hàmster”. Per als que som aprenents, la hac (h) és una lletra estranya, sense aparent sentit. Una lletra muda, sense un so que la identifique. No em cap a mi explicar el seu significat, la necessitat de la seua presència en l'alfabet. No sóc jo filòleg. La meua qualificació no m'hi atorga res més enllà del títol d'aprenent. I no és poca cosa, en les meues circumstàncies. Però el cert és que al lloc vuitè de l'alfabet, fent costat amb la “g” i amb la “i”, es troba ella, muda però activa, amb unes funcions determinades per la gramàtica i que la hac sap resoldre adequadament. Hi ha la mar de paraules amb les que participa. La seua presència no és sonora, no, però és visual. Si la gramàtica, o els gramàtics, han tingut raons de pes per incloure-la, no seré jo qui pose en dubt
Més informació