LA "H" EN LA MAR DE PARAULES (I)

-h: Vuitena lletra de l'alfabet. No es pronuncia, per tant no representa cap so.

Excepcionalment es pronuncia en algunes paraules estrangeres, en forma d'aspiració, com “hobby” o “hàmster”.

Per als que som aprenents, la hac (h) és una lletra estranya, sense aparent sentit. Una lletra muda, sense un so que la identifique. No em cap a mi explicar el seu significat, la necessitat de la seua presència en l'alfabet. No sóc jo filòleg. La meua qualificació no m'hi atorga res més enllà del títol d'aprenent. I no és poca cosa, en les meues circumstàncies. Però el cert és que al lloc vuitè de l'alfabet, fent costat amb la “g” i amb la “i”, es troba ella, muda però activa, amb unes funcions determinades per la gramàtica i que la hac sap resoldre adequadament. Hi ha la mar de paraules amb les que participa. La seua presència no és sonora, no, però és visual. Si la gramàtica, o els gramàtics, han tingut raons de pes per incloure-la, no seré jo qui pose en dubte eixes raons.

La mar de paraules amb la lletra “h”:

-ha: Interjecció que expressa sorpresa o satisfacció.

-hàbit: Costum.

-Vestit que porten els frares o les monges.

-habitacle: Qualsevol lloc on poden viure les persones.

-ham: Ganxo petit de ferro que es posa al final d'un fil per a pescar.

-hàmster: Mamífer rosegador semblant a un ratolí, que es pot tenir com a mascota.

-handbol: Joc de pilota que es juga entre dos equips de set jugadors.

-harem: Lloc on viuen les dones d'un home musulmà.

-harmonia: Sensació agradable de les coses que combinen bé: colors i forma en un paisatge, en les relacions entre persones que s'entenen bé, o en l'art de combinar els sons i els acords en la música.

-hecatombe: Gran matança de persones o desgràcia on mor molta gent.

-helicòpter: Vehicle volador que pot enlairar-se i aterrar verticalment.

El vocable harmonia seleccionat avui, l'he trobat en uns versos escrits pel poeta Dionisio Ridruejo i que ell dedicà “Al Monestir de l'Escorial”.

Dionisio Ridruejo Jiménez (Burgo de Osma, Sòria, 1912 – Madrid, 1975). Fou un poeta que formà part de la Generació del 36, o Primera Generació de Postguerra. Poeta, escriptor i polític. L'any 1933 s'afilià a la Falange Espanyola, on va ocupar importants càrrecs. A més de poemes i cançons lloant la ideologia feixista -sembla que fou coautor de l'himne falangista “Cara al sol”- fou autor d'una ampla producció literària i l'any 1950 va rebre el Premi Nacional de Poesia.

AL MONESTIR DE L'ESCORIAL

“Muntanya ordenada en línies de planura,

oh, gegant rendit a l'harmonia!,

un mar i un bosc de pedra sota el dia,

base de cels en hores de foscúria.

Quina enteresa! La teua carn tan madura

per a l'eternitat, què plena i freda!

Què segura a les torres la teua porfídia

i què fidel a la terra la teua armadura!

Unitat dels segles en les formes

que despulla el paisatge en la mesura,

cos de races, que al rigor conformes.

Constància i ambició, si greu, alçada.

Oh, temple de la sang i de les normes!

Cimadal de morts en eterna vida”.