LA "H" EN LA MAR DE PARAULES (II)

RECORDS D'INFANTESA: EL LLENGUATGE DE L'HORT

Els primers anys de la meua vida transcorregueren en un hort de palmeres, a Elx. D'aquells dies tan llunyans m'ha quedat en la memòria un determinat lèxic que, de vegades, no té res a veure amb la gramàtica. Són un conjunt de paraules de les què, d'algunes d'elles, no tinc cap referència escrita. Només queda el so, l'oralitat, potser distorsionada. Comencem pel principi: la definició d'hort, que pertany a la selecció d'avui, el diccionari ens diu que és un tros de terra on es cultiven verdures i llegums. Res més lluny que el concepte que hem tingut sempre per aquestes contrades. A Elx diuen hort al terreny poblat de palmeres. I “palmerar” al conjunt d'horts del terme municipal (avui Patrimoni de la Humanitat). El terreny de l'hort on jo vivia es dividia en “bancals” -rectangles bordejats per palmeres, on al centre es cultivaven magraners, pels costats estaven les “séquies” per les que transcorria l'aigua per regar, i els “caminals” per a recórrer tot l'hort. El conjunt de l'hort estava protegit per una tanca que nosaltres li dèiem “bardissa”, feta amb “cascabots”, que era la part més gruixuda i punxosa de les palmes, una vegada assecades al sol, subjectats amb filferro. Aquesta “bardissa” representava la frontera entre dos mons. No m'estava permès creuar-la si no anava acompanyat d'una persona major. Sovint des del meu costat de món contemplava jo l'altre, temorós dels perills que d'allí podien venir, però alhora ansiós de conèixer la realitat que m'estava vedada. Al voltant de les palmeres hi ha tot un seguit de paraules, correctes o incorrectes gramaticalment, no ho sé, però que jo tinc enregistrades en la memòria. A l'esvelt tronc de la palmera, per a que es desenvolupe adequadament, hi ha que anar tallant-li les palmes de les parts més baixes. A eixa feina li dèiem “escarmundar” i “escarmundador” a l'encarregat de fer-la. Per collir els dàtils pujaven uns homes al més alt de les palmeres, mitjançant unes cordes gruixudes que cenyien al tronc de l'arbre i als seus ronyons. Els dèiem “munyidors”. Duien una mena de cistell rectangular que li dèiem sabail. Del ramàs de dàtils collien (o munyien) els madurs, els posaven al sabail i, amb una corda, els despenjaven. Al terra els ajudants del “munyidor” buidaven el sabail a una safata rodona d'espart o material semblant, que li dèiem “saranda”, on els escampaven per que no es xafaren. Si al ramàs de dàtils estaven tots madurs, aleshores, amb una destral, el tallaven sencer. El tronc de la palmera, en anar tallant-li les palmes, a la soca que queda afegida al tronc, li dèiem “tabala”, i al seu voltant creix una mena de teixit vegetal marró i fi, que li dèiem “sedàs”. La part de dalt de la palmera, on s'enganxen les palmes i els “ramassos” de dàtils, és rodona i li dèiem la “balona”. Quan, per alguna raó, s'arrencava alguna palmera, sota terra, als arres, hi havia una matèria blanca que li dèiem “margalló”, que ens agradava menjar-nos (ja no recorde quin sabor tenia). Tot això, i alguna cosa més, són records, potser sense valor gramatical alguns d'ells, però que es deien -no sé si encara es diuen- als horts de palmeres d'Elx.

Segona -i última- selecció de paraules amb al lletra “h”:

-hemisferi: Cada una de les dues parts de la Terra separades per l'equador.

-Cadascuna de les dues meitats del cervell o del cerebel.

-heràldica: Estudi dels escuts d'armes dels nobles, de les ciutats, dels països.

-hereu. -hereva: Persona que rep una herència.

-heroi. -heroïna: Persona molt valenta que fa accions perilloses en favor d'altres.

-L'heroïna és una droga molt tòxica.

-hisenda: Conjunt de bens i riqueses que té una persona.

-Ministeri de l'Estat encarregat dels impostos i d'administrar els diners.

-hivern: Estació més freda de l'any, que ve després de la tardor.

-home: Persona, ésser humà. Persona adulta del sexe masculí.

-hort: Tros de terra on es cultiven verdures i llegums.

-horta: Terreny extens de regadiu on es cultiven verdures, llegums i arbres fruiters.

-humitejar: Mullar una mica alguna cosa, fer que estiga humida.

He trobat el vocable home en un paràgraf de la novel·la “Miquel Strogoff”, de l'escriptor francès Jules Verne. És aquesta, una novel·la clàssica d'aventures, que ens conta la gesta d'un jove oficial siberià que va recórrer 5200 verstes del territori rus, posant de continu en perill la seua vida per tal de dur una carta del tsar dirigida al seu germà, prevenint-lo d'un perill imminent. Aquesta novel·la fou publicada per primera vegada l'any 1876, en fascicles, des de l'1 de gener fins al 15 de desembre, per la revista francesa “Le Magasin d'Education et de Récréation”. Posteriorment fou adaptada al cinema en setze ocasions.

Jules Gabriel Verne (Nantes, 1828 – Amiens, 1905). Podem dir d'ell que fou un escriptor visionari. En les seues novel·les descrigué coses sorprenentment semblants a com serien inventades més endavant, com ara el helicòpter o el submarí. Moltes de les seues novel·les han estat adaptades al cinema. La pel·lícula “La volta al món en vuitanta dies” obtingué el guardó de cinc premis Oscar.

“Miquel Strogoff era un d'aquests homes que només s'aturen el dia que cauen morts. I, doncs, vivia, no havia estat ni tan sols ferit, continuava tenint la carta imperial i no havien descobert la seva identitat. Sens dubte figurava entre els presoners que els tàrtars arrossegaven com un vil bestiar. Ara bé: en acostar-se a Tomsk, s'acostava també a Irkutsk. Al capdavall, continuava avançant-se a Ivan Ogareff.

“Hi arribaré”, es repetia.

I, des del fet de Kolyvan, tota la seva vida es va concentrar en aquest únic pensament: tornar a ser lliure. Com s'escaparia, però, dels soldats de l'emir? Quan arribés el moment, ja ho veuria”.