LA "I" EN LA MAR DE PARAULES (II)

Il·lusió es un vocable que m'agrada especialment. Em pense que la vida, sense il·lusions, quedaria buida, sense sentit. Ens il·lusionem, i de quina manera!, quan ens enamorem d'altra persona. Al llarg de la vida en tenim moltes altres, d'il·lusions, utopies, somnis que son el carburant per engegar el motor del nostre cos, per què es mantinga viu i no perda la força. No sempre aconseguim allò que cobegem, però tampoc importa massa. El nostre cervell està preparat per a inventar-se propostes noves que no ens deixaran indiferents. Jo, en vull tenir sempre, d'il·lusions, malgrat em diguen que sóc un il·lús. No em sentiré ofès, per això, sinó tot el contrari.

Segona selecció de paraules amb la lletra “i”:

-il·legal: Que és contrari a la llei. Que no és legal.

-il·legible: Cosa mal escrita, que no es pot llegir.

-il·lusió: Alegria i ganes de fer una cosa que ens agrada.

-Equivocació dels sentits en veure coses que no són.

-imam: Persona que dirigeix les oracions col·lectives dels musulmans.

-imant: Mineral que atrau el ferro i altres metalls.

-imatge: Figura d'una cosa o d'una persona quan la veiem en un mirall, en una pel·lícula o en una fotografia.

-Escultura, pintura o estampa religiosa.

-Manera com un persona es presenta, es pentina, es vesteix.

-Representació d'una cosa que tenim en la memòria.

-immens -immensa: Que és molt gran. Que no es pot abastar.

-immoral: Que no fa cas de les normes. Que va contra la moral.

-impassible: Que no sent cap emoció, que no es posa nerviós.

-Impossible: Que no es pot fer. Que no és possible.

En el poema del poeta madrileny Juan Luis Panero, “I de sobte fosqueja”, he trobat dos dels vocables seleccionats avui: imatge i impossible.

Juan Luis Panero Blanc (Madrid, 1942 – Torroella de Montgrí, Girona, 2013), fou el fill major del poeta Leopoldo Panero i de l'escriptora Felicidad Blanc. L'any 1985 li fou atorgat el Premi Ciutat de Barcelona, el 1988 el Premi Internacional de Poesia “Fundación Loewe”, el 1999 el XII Premi Comillas de Biografia, Autobiografia i Memòries.

En el poema “I de sobre fosqueja”, fa una profunda reflexió envers la vellesa i la mort i totes les circumstàncies que envolten aquest moment transcendental en què s'exhaureix la vida amb una “calor gelada”. Quan ja no queda res “i de sobte fosqueja”. Estremidor poema, sense renunciar en cap moment a la bellesa que conté.

I DE SOBTE FOSQUEJA

“Viure és veure morir, envellir és això,

embafador, tossuda olor de mort,

mentre repeteixes, inútilment, unes paraules,

corfes seques, cristall esmicolat.

Veure morir als altres, a aquells,

pocs, que de debò vas voler,

esfondrats, desfets, com el final d'aquest cigarret,

rostres i gestos, imatges cremades, arrugat paper.

I veure't morir a tu també,

removent fredes cendres, esborrats perfils,

deformes somnis, tèrbola memòria.

Viure és veure morir i és fràgil la matèria

i tot se sabia i no hi havia engany,

però carn i sang, misteriós fluir,

volen preservar, afirmar l'impossible.

Copa buida, tremolós pols, cendrer brut,

en la llum ennuvolada del capvespre.

Viure és veure morir, res s'aprèn,

tot és un despietat sentiment,

anys, paraules, pells, esquinçada tendresa,

calor gelada de la mort.

Viure és veure morir, res ens protegeix,

res va tindre el seu ahir, res el seu matí,

i de sobte fosqueja”.