LA "I" EN LA MAR DE PARAULES (V)


En el capítol anterior destacava jo el vocable infinit. Què és l'infinit?: sens dubte una cosa inabastable, la immensitat de la qual és impossible de quantificar. Per trobar-hi una concordança amb l'actual capítol, vull pensar que l'infinit està format per una quantitat inabastable de instants. La nostra vida, de vegades passa tan fugissera, que acostumem a dir que la durada només és un instant. Pura metàfora, és clar. Potser no n'hi ha, d'instants, els suficients, per arribar a l'infinit, però de tota manera, la quantitat continuarà sent inabastable. Jo pose molt sovint l'exemple de la mar, m'agrada fer-ho, per la simple raó que la seua grandària malgrat no ser infinita, al menys sí que és immensa. En eixe context cada ona representa un instant d'eixe món inabastable, com cada gota d'aigua representa un instant dintre d'una ona. Infinit i instant, el màxim i un dels mínims -n'hi ha més- van de la mà per aquest món immens que és l'idioma.

Cinquena selecció de la mar de paraules amb la lletra “i”:

-innocent: Que no ha fet mal, que no ha comès cap delicte.
-Que se'l pot enganyar fàcilment, que s'ho creu tot i que no coneix el mal.
-inrevés: Part oposada o contrària al dret d'una cosa.
-insòlit: Que passa poques vegades, que és estrany o extraordinari.
-instal·lar: Posar un aparell o una màquina en el lloc on ha de funcionar.
-Posar una persona o una cosa en un lloc.
-instant: Període de temps molt curt.
-insubmís. -insubmisa: Que no és submís, que és rebel.
-insuportable: Que no es pot suportar.
-intel·ligent: Ésser dotat d'intel·ligència, que entén mol bé les coses.
-interessat. -interessada: Que només té en compte el que l'interessa i li va bé.
-interval: Espai que separa dues coses. Temps que separa dos esdeveniments.

El vocable instant apareix en el poema “Quan tot succeïsca”, del què és autor el poeta José Agustín Goytisolo.

José Agustín Goytisolo i Gay (Barcelona, 1928 – 1999), fou escriptor, poeta i traductor. La seua obra ha estat guardonada en moltes oportunitats, rebent, entre altres, el Premi Adonais (1954), el Premi Boscàn (1956), el Premi Ausiàs March (!959), i el Premi de la Crítica de Poesia Castellana (1992). Ha estat també molt important la seua tasca com a traductor.

QUAN TOT SUCCEÏSCA

“Dic: comence la sendera a serpentejar
davant de la casa. Torne el dia
viscut a transportar-me
llunyà entre els xops.
Allí t'esperaré.
M'anunciarà el teu pas el breu salt
d'un ocell en aqueix instant fresc i fugisser
que determina el vol
i l'herba, una altra vegada com una riba,
cedirà a poc a poc a la teua presència.
Et tornaré a mirar somriure
des de la vora de l'aigua.
Sé el que em diràs. Conec l'alenada
dels teus llavis mullats:
“tardaves a arribar”. I després un bes
repetit en el riu.
De nou en peus seguint la teua figura
tornaré a la casa lentament
quan tot succeïsca”.

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

LA "C" EN LA MAR DE PARAULES (IV)

LA “C” EN LA MAR DE PARAULES (IV) D'entre les paraules seleccionades que posaré a continuació, en vull comentar especialment una: carxofa, en castellà “alcachofa”, però que a Elx i a Santa Pola (i no sé si en més llocs) la coneixem amb el nom d' encarnella. Eixe nom (encarnella) no l'he trobat en els llibres que jo tinc, tampoc l'he trobat a Internet, per la qual cosa, em pense que es tracta d'un localisme que tal vegada els acadèmics no han considerat important. Malgrat això, i en veure que no es tracta d'un castellanisme ni d'una paraula que, de boca a orella, ens ha arribat mal pronunciada, sinó que és una paraula diferent que per alguna raó uns determinats nuclis de població han incorporat a la seua parla quotidiana, mereix tot el dret a ser reconeguda. D'eixa manera, amb el vocable normatiu carxofa incorpore també encarnella , dos noms diferents per a reconèixer en valencià a eixe vegetal que tant ens agrada incorporar en la nostra gast
Més informació

LA "F" EN LA MAR DE PARAULES (II)

El recull d'avui ens ofereix indrets totalment contradictoris o, si més no, diferents. El be i el mal perfectament poden trobar-se encapçalats per la mateixa lletra, tots dos íntimament units al mateix feix. D'eixa manera, caminen junts, i també amb altres mots, feixisme i felicitat , feina i ferum , febre i fèrtil . Cap d'aquests vocables és sinònim dels altres, però tots viuen en un espai comú. És fèrtil un terreny on creixen fecundament arbres i tot allò que el camperol conrea. Són fèrtils els arbres que produeixen molts de fruits. És fèrtil la dona que engendra fills, i també tots els éssers vius, de qualsevol espècie, que fan el mateix. És fèrtil la persona capaç de fer moltes coses, d'aportar moltes idees, d'aprendre en tot allò que estudia, de convertir en or tot el que passa per les seues mans. I en totes les persones i altres éssers vius que comparteixen eixa situació, es produeix, d'una manera o d'altra, un sentiment de felicitat . Perqu
Més informació

LA "H" EN LA MAR DE PARAULES (I)

-h: Vuitena lletra de l'alfabet. No es pronuncia, per tant no representa cap so. Excepcionalment es pronuncia en algunes paraules estrangeres, en forma d'aspiració, com “hobby” o “hàmster”. Per als que som aprenents, la hac (h) és una lletra estranya, sense aparent sentit. Una lletra muda, sense un so que la identifique. No em cap a mi explicar el seu significat, la necessitat de la seua presència en l'alfabet. No sóc jo filòleg. La meua qualificació no m'hi atorga res més enllà del títol d'aprenent. I no és poca cosa, en les meues circumstàncies. Però el cert és que al lloc vuitè de l'alfabet, fent costat amb la “g” i amb la “i”, es troba ella, muda però activa, amb unes funcions determinades per la gramàtica i que la hac sap resoldre adequadament. Hi ha la mar de paraules amb les que participa. La seua presència no és sonora, no, però és visual. Si la gramàtica, o els gramàtics, han tingut raons de pes per incloure-la, no seré jo qui pose en dubt
Més informació