LA "L" EN LA MAR DE PARAULES (I)

-l: Dotzena lletra de l'alfabet. Podem trobar-la formant part del digraf ll, com ull. També amb l'anomenada ela geminada, com novel·la.

La ela, una lletra esvelta, fineta i alta, però posseïdora d'una veu potent, la qual cosa li confereix un especial protagonisme dintre de l'alfabet, com anirem veient a poc a poc. D'entre les paraules amb què he treballat en aquesta primera selecció, comentaré una mica la primera d'elles: laberint. No puc deixar de pensar en els diferents significats que té cada paraula, en l'ús que hi fem d'elles. Si observem el món, encara que només siga a un nivell reduït, fent valdre aquesta mirada a la petita part que la nostra presència ocupa, ens veurem rodejats de persones, més o menys anònimes, que caminen, respiren i somnien al nostre voltant. En definitiva, que viuen o intenten viure de la millor manera possible; però no és fàcil això. En les diferents etapes: infantesa, adolescència, joventut, maduresa, senectut... els objectius van canviant successivament sense que en moltes oportunitats l'arribada d'un, de nou, signifique el compliment del que el precedia. És un encreuament continu que no ens deixa altra opció, en els millors dels casos, que a assaborir un premi de consolació que no tenim altre remei que admetre, catalogant com èxit total allò que només és una petita part del havíem somniat. Eixe encreuament de vivències, en l'alfabet, té un nom: laberint. Sense pretendre presumir de filòsof, entenc que és això, la vida, un laberint pel què caminem amb més o menys consciència, i que ens porta, pels seus sinuosos camins fins destinacions diferents: unes que ens permetran, amb més o menys sort, gaudir o patir, fins a arribar a la sortida definitiva, a la que tots estem irremissiblement condemnats. És la vida. El laberint de la vida.

Primer lliurament de vocables protagonitzats per la lletra ela:

-laberint: Terreny tancat que té a dins molts camins que es creuen i fan voltes.

-Cosa molt complicada, difícil de resoldre.

-lacònic. -lacònica: Que s'expressa o explica les coses amb poques paraules.

-làmpada: Aparell o dispositiu que produeix llum.

-las. -lassa: Cansat, fatigat.

-latifundi: Terreny molt gran, propietat particular, dedicat al cultiu o la ramaderia.

-laxant: Substància o medicament que s'utilitza per a fer de ventre.

-levita: Jaqueta d'home llarga fins a les cuixes, que és més ampla de baix.

-lèxic. -lèxica: Que està relacionat amb les paraules d'una llengua.

-libar: Xuclar el suc d'alguna cosa. Els insectes liben el nèctar de les flors.

-Beure un glopet de vi, de licor o d'una altra beguda.

-liceu: Nom que es dóna a alguns centres o societats o es fan activitats culturals.

He trobat el vocable legionari en un paràgraf de la novel·la El dueño del secreto, d'Antonio Muñoz Molina. En aquesta novel·la l'autor fa un recorregut pel Madrid dels darrers anys de la dictadura franquista, on el protagonista s'implica en la lluita per canviar la situació política del país.

Antonio Muñoz Molina (Úbeda, Jaén, 1956). Escriptor i periodista. La seua obra ha estat guardonada amb un gran nombre de premis. Es tracta d'un dels referents més importants de la literatura espanyola contemporània. D'entre les distincions més importants cal destacar el Premi de la Crítica i el Premi Nacional de Narrativa de les Lletres Espanyoles (1987). Premi Planeta de novel·la (1991). Des de 1996 és membre de nombre de la Reial Acadèmia Espanyola de la Llengua, on ocupa la butaca “u”, i Acadèmic honorari de l'Academia de Buenas Letras de Granada. En 2013 fou guardonat amb el Premi Príncep d'Astúries de les Lletres.

“Dilluns al matí el Ramonazo va tornar a la pensió. Venia bronzejat i enèrgic, amb una camisa d'estiu oberta sobre el pit pelut, com un legionari, més gruixut, enfortit pel treball i la intempèrie, amb un rastre de greix negre a les mans, com en els seus millors temps de mecànic. Li agradava el seu treball en la pista de cotxes, si bé havia tingut alguna mala trobada amb els pinxos de suburbi que la freqüentaven, gens greu, em va dir, soltant una riallada tan victoriosa com un renill, ho havia resolt tot en tres minuts sense més ajuda que la dels seus músculs i la d'una clau anglesa que duia i que va desplegar davant meu i va depositar damunt de la taula, sobre els meus papers, com si fóra una espasa gloriosa, l'emblema de la primacia del treball manual sobre les blanors i les ximpleries de l'intel·lectualisme”.