LA "M" EN LA MAR DE PARAULES (IV)

D'entre els mots de la selecció següent, per elegir-ne un, em quede amb aquest: manera. Em sembla un vocable que ofereix llibertat, respecte, consideració. Segurament, com totes les coses, existeix tanmateix la part antònima, però això és també una altra mostra de llibertat. Cada individu fem les coses d'una o d'altra manera i, sent diferents, quan es dirigeixen a crear algun bé, totes elles poden ser importants. Sempre hi ha la manera justa, exacta, però al voltant d'ella n'hi ha un fum de matisos diferents, de maneres que sense gaudir del punt exacte, poden fer-se servir i ser útils. També hi ha maneres dolentes d'afrontar la vida, que ens fan delinquir. Per tal d'afrontar-se a elles i protegir la llibertat, està la justícia, que ens indica la manera justa en què hem d'actuar.

Quart lliurament de la mar de paraules amb la lletra “m”:

-mànega: Tub llarg de goma o de plàstic per on passa l'aigua.

-manejar: Utilitzar amb les mans una eina o un instrument.

-manera: Conjunt de característiques del comportament d'una persona.

-Característiques que fan que una acció es puga fer d'una manera correcta.

-màniga: Part d'una peça de vestir que que cobreix el braç.

-manilles: Anelles de metall unides per una cadena que es posen al voltant dels punys d'una persona per tal de fer-la presonera.

-mansuet. -mansueta: Que és dòcil, que té molta paciència.

-mantega: Aliment greixós que es treu de la llet.

-mantenir: Fer que una cosa continue en el mateix estat que abans.

-Fer que una cosa dure.

-No explicar a ningú alguna cosa que es considera secreta.

-Donar aliment, diners i vestit a altra persona.

-maquiavèl·lic. -maquiavèl·lica: Persona que intenta aconseguir el que vol amb astúcia i enganys.

-maquinar: Pensar alguna acció dolenta, planejar fer mal a algú.

El vocable manera el trobem en el poema L'antic rimador es justifica, del poeta José García Nieto. Uns versos on el poeta justifica el seu dret a alçar la veu, a fer-se escoltar, a que el seu vers, dintre de la tardor, tinga el mateix valor que el de la primavera.

José García Nieto (Oviedo, 1914 – Madrid, 2001). Poeta que juntament amb altres poetes, com Gabriel Celaya, Blas de Otero i José Hierro, formà part de la generació poètica de la postguerra espanyola. D'entre els importants guardons que ha rebut per la seua obra, cal destacar el Premi Adonais de Poesia (1950), Premi Nacional de Literatura (1951 i 1957), Premi Cervantes (1996). Des de 1982 fou membre de la Reial Acadèmia Espanyola de la Llengua.

L'ANTIC RIMADOR ES JUSTIFICA

“Cante la meua soledat en la mesurada

paraula que la seua música reclama,

com anhelosa va la xicoteta branca

a l'encontre d'una altra branca desitjada.

Tot és rima en la nit de la vida;

tot és resposta al que dolent crida:

fred de dos en dos davant la flama

que d'un incendi remot ha estat sorgida.

Ah, deixa'm cantar a la meua manera,

malgrat que portes un vers, primavera,

amb el qual la meua tardor ja mai no encerte.

Però encara espera, insomne, el bandejat

que sonen iguals abans de la mort

la teua paraula lliure i el meu tancat”.