LA "M" EN LA MAR DE PARAULES (XIII)

En la selecció d'avui hi ha un vocable que ens convida a pensar: mort. Són només que quatre lletres, però conté el resum final, l'epíleg necessari a l'antònim que significa vida, altra paraula de quatre lletres. Se'ns ompli la boca quan parlem de la vida. De la mort, però, ho fem amb la boca petita, temorosos, pensant -potser amb raó- que “allò” que ha d'arribar, arribarà, ho pensem o no. Com a mètode essencial que ens tranquil·litza estan al nostre abast les religions. Unes ens parlen de reencarnació, altres de resurrecció. Aquesta última és la que predomina en la nostra societat. L'ésser humà, instal·lat en la seua supèrbia, vol creure que mai no morirà, que el seu grau d'intel·ligència, per sobre dels altres éssers del planeta, és inabastable i indestructible. Acabada l'estada en aquest món, s'obrin de bat a bat les portes d'un paradís on ¿viurem? eternament amb plena felicitat. Què bonic! I el que més crida l'atenció és que al bell mig d'una massa humana que no es para a raonar els fonaments d'eixa promesa, s'hi troben persones teòricament intel·ligents que manifesten creure-ho. Jo vaig tindre relació amb un professor de literatura, per altra part una gran persona, que hem deia que no podia acabar tot en deixar d'alenar, que ell esperava altra vida. Jo li vaig posar un exemple força gràfic. “Agafe vostè -li vaig dir- una ampolla plena d'aigua amb gas. Si la mou, veurà que les bombolles belluguen contínuament. Eixa aigua té vida, i aquesta es concentra dintre l'ampolla. Quan la buidem, per molt que sacsegem l'ampolla, dintre no es belluga res. Així som nosaltres, en quedar buits tot s'acaba i l'envase cal eliminar-lo”. No quedà massa convençut. Les seues creences i la seua por a quedar en res s'ho impedien. I és que es dur d'acceptar.

Tretzena selecció de la mar de paraules amb la lletra ema:

-moratòria: Període de temps que té una persona abans de començar a complir una obligació.

-mordaç: Persona que parla malament dels altres i fa comentaris que els molesten.

-mordassa: Qualsevol cosa que es posa a la boca d'una persona per tal d'impedir-li parlar o cridar. -Instrument constituït per dues peces en forma de tenalla per a subjectar alguna cosa.

-morrejar: Beure agafant amb els llavis l'aparell per on surt l'aigua o altre líquid.

-Fer-se petons dues persones d'una manera seguida i intensa.

-morro: Part dels éssers vius, de davant de la cara, on hi ha el nas i la boca.

-mort: Acabament de la vida. Destrucció o acabament d'una cosa.

-mossegar: Agafar una cosa amb les dentes i clavar-les amb força.

-motejar: Posar a algú un malnom, o un qualificatiu de menyspreu.

-motlle: Peça que té una part buida que es pot omplir amb una substància líquida o en pols que n'agafa la forma.

-motxilla: Mena de sac o bossa amb butxaques i compartiments que es pot penjar a l'esquena.

En el poema El poeta parla per soleares de la resurrecció de la carn, de Manuel Alcántara, se'ns parla de la mort i de les conseqüències posteriors. Ell no se'n refia massa, de la resurrecció, i prefereix que ningú el desperte. Una altra opció de fe, diferent de la que altres creuen.

Manuel Porras Alcántara, conegut com a Manuel Alcàntara (Màlaga, 1928 – 2019). Poeta, escriptor i periodista. Ha estat guardonat en moltes oportunitats. L'any 1962 rebé el Premi Nacional de Poesia de les Lletres Espanyoles.

EL POETA PARLA PER SOLEARES DE LA RESURRECCIÓ DE LA CARN

“Quan acabe la mort,

si diuen a alçar-se,

a mi que no em desperten.

Que per molt que ho pense

jo no sé el que m'espera

quan la mort acabe.

No s'incorpore la sang

ni es moga la cendra

si diuen a alçar-se.

Que jo em conforme sempre

i una vegada acostumat

a mi que no em desperten”.