LA "M" EN LA MAR DE PARAULES (XIV)

Fer mutis és l'acció d'eixir de la escena un actor o una actriu. Aquest és l'ultim vocable seleccionat avui. Amb ell, la lletra ema fa mutis i se'n surt d'aquest treball. Ha estat generosa la seua participació: catorze capítols en els que ens ha deixat cent quaranta vocables, que no és poca cosa. En són molts més els que hi ha als llibres, però aquests cent quaranta representen una bona mostra de les seues possibilitats, de la seua força, de la seua importància. Amb la ema hem repassat un munt de paraules, ens hem enriquit amb un munt de significats diferents i, personalment, jo he pogut gaudir de les excel·lències del nostre idioma, aprenent una mica més. Puc dir que he engegat el motor del meu cervell per tal que ordenara als meus ulls pujar i baixar constantment envers les línies dels llibres a la recerca dels mots seleccionats. I hi ho han fet, transportant en un virtual muntacàrregues la collita seleccionada.

Catorzena selecció de la mar de paraules amb la lletra ema:

-moure: Fer que una cosa es pose en moviment o canvie de lloc.

-muda: Conjunt de roba interior que una persona fa servir per a canviar-se.

-Canvi de pell, de plomes o de pèl que fan alguns animals.

-mugró: Part rodona que hi ha al mig de les mamelles dels animals mamífers i dels pits de les dones.

-muller: Dona que s'ha casat amb un home.

-munt: Conjunt de coses que estan posades les unes sobre les altres.

-Un munt és una gran quantitat, un gran nombre de coses.

-muntacàrregues: Ascensor per a pujar i baixar coses.

-munyir: Treure la llet de les vaques o les cabres fent pressió sobre les mamelles.

-Es diu a Elx: collir els dàtils de les palmeres.

-murmurar: Parlar a soles o amb altres queixant-se d'alguna cosa.

-musa: Persona o cosa que serveix d'inspiració a un o una artista.

-Una de les deesses gregues que protegien la poesia, el cant o altre art.

-mutis: Fet de sortir de l'escena un actor o una actriu.

El vocable murmurar apareix en el sonet El salze i el xiprer,escrit pel poeta José Selgas y Carrasco. En aquests versos el poeta sembla parlar-nos d'un fet força habitual entre els éssers vius: l'inconformisme. El salze, sempre gemegós, constantment es queixava del fet que ses branques restaven arran del terra i de que existia una felicitat més enllà d'on ell seia i que mai no estava al seu abast. Escoltant-lo, el xiprer es dolia d'estar sempre dret mirant el cel. Capt dels dos acceptava de bon grat la seua situació.

José Selgas y Carrasco (Lorca, Múrcia, 1822 – Madrid, 1882). Escriptor i periodista. Membre de la Reial Acadèmia Espanyola de la Llengua.

EL SALZE I EL XIPRER

“Quan a les portes de la nit ombrívola,

deixant el prat i el boscatge amè,

la vesprada, malenconiosa i serena,

son misteriós mantell recollia,

un macilent salze es bressolava

per alleujar la seua constant pena,

i, en veu suau i de sospirs plena,

al so del vent murmurar se sentia:

“Trist vaig nàixer!... mes en el món habiten

éssers feliços, que el penós dol,

i el plor ocult, i la tristesa ignoren!”.

Va dir, i les seues branques escampà en el sòl.

“Feliços ai!, els que en la terra ploren!”,

li contestà un xiprer, mirant al cel”.