LA "O" EN LA MAR DE PARAULES (VI)


Ens podem trobar en alguns moments amb paraules que es diuen i escriuen igual en diferents idiomes. Per exemple: pesseta o, en castellà peseta (llevant-li una s). Capicua s'escriu exactament en ambdós idiomes, malgrat que com es pot veure sona més a valencià que a castellà. En la selecció d'avui n'he trobat altra que té les mateixes característiques: oriflama. L'oriflama és l'estendard, la bandera, i és curiós que dos idiomes diferents utilitzen aquest mot de la mateixa manera. Les raons no les sé, segurament n'hauran. En un diccionari antic de la llengua espanyola he trobat aquesta definició: “Estendard de l'abadia de Sant Dionís, que fou penó de guerra dels reis de França”. Sent d'aquesta manera, el vocable ha estat adoptat de França. Com que tots aquests idiomes gaudeixen dels mateixos arrels, no sembla extrany.

Sisena selecció de la mar de paraules amb la lletra “o”:

-orfe. -òrfena: Menor que no té pare, o no té mare, o no té ni pare ni mare.
-orfenat: Institució que acull i educa infants orfes.
-orfeó: Agrupament de persones que canten junts en un cor i fan altres activitats.
-oriflama: Estendard, bandera, penó.
-organitzar: Fer que totes les parts d'una cosa funcionen conjuntament.
-Planificar què es vol fer en la vida i dur-ho a terme amb l'ordre establert.
-origen: Principi on comença una cosa.
-oripell: Full de llautó prim i polit que brilla com l'or, amb el qual es fan ornaments.
-orquestra: Conjunt de músics agrupats per a interpretar obres musicals.
-ortodox. -ortodoxa: Que segueix estrictament les consignes d'un grup religiós, filosòfic o polític.
-orxata: Beguda feta amb aigua, sucre i el suc de xufles o d'ametlles.

El vocable oriflama apareix en el poema ¡Sonet torna a mi! Del poeta de Petrer Paco Mollà. En aquests versos el poeta cerca la flama de la inspiració per tal de donar-hi vida cabal als pensaments que l'envaeixen.

Francisco Mollà Montesinos (Petrer, 1902 – 1989). Poeta autor d'una extensa producció poètica. Després de la guerra civil fou empresonat i va coincidir en el Reformatori d'Alacant amb Miguel Hernàndez. En la dècada dels 60, recitant a Miguel Hernàndez en Petrer, vaig conèixer a Paco Mollà, i em donà un poema mecanografiat que ell havia escrit quan va morir Miguel Hernàndez. Fou un encontre força emotiu per a mi.

SONET, TORNA A MI!

“Sonet torna a mi!, posa en el meu zel
l'alè iridescent de la teua flama;
estén-me en el pit l'oriflama
de les catorze estreles del teu vol.

Catorze dards perforant el cel,
que en pluja misteriosa es vessa;
catorze espurnes en la mateixa gamma,
catorze pulsacions en el meu anhel.

Sonet, torna a mi!, nimba el meu front
amb els catorze raigs de la teua lent,
esglaons dels cims que evidencie.

Sonet, torna a mi!, les meues ànsies calma...
Eternes em cobriran en anar-se'n l'ànima,
catorze paletades de silenci”.

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

LA "C" EN LA MAR DE PARAULES (IV)

LA “C” EN LA MAR DE PARAULES (IV) D'entre les paraules seleccionades que posaré a continuació, en vull comentar especialment una: carxofa, en castellà “alcachofa”, però que a Elx i a Santa Pola (i no sé si en més llocs) la coneixem amb el nom d' encarnella. Eixe nom (encarnella) no l'he trobat en els llibres que jo tinc, tampoc l'he trobat a Internet, per la qual cosa, em pense que es tracta d'un localisme que tal vegada els acadèmics no han considerat important. Malgrat això, i en veure que no es tracta d'un castellanisme ni d'una paraula que, de boca a orella, ens ha arribat mal pronunciada, sinó que és una paraula diferent que per alguna raó uns determinats nuclis de població han incorporat a la seua parla quotidiana, mereix tot el dret a ser reconeguda. D'eixa manera, amb el vocable normatiu carxofa incorpore també encarnella , dos noms diferents per a reconèixer en valencià a eixe vegetal que tant ens agrada incorporar en la nostra gast
Més informació

LA "F" EN LA MAR DE PARAULES (II)

El recull d'avui ens ofereix indrets totalment contradictoris o, si més no, diferents. El be i el mal perfectament poden trobar-se encapçalats per la mateixa lletra, tots dos íntimament units al mateix feix. D'eixa manera, caminen junts, i també amb altres mots, feixisme i felicitat , feina i ferum , febre i fèrtil . Cap d'aquests vocables és sinònim dels altres, però tots viuen en un espai comú. És fèrtil un terreny on creixen fecundament arbres i tot allò que el camperol conrea. Són fèrtils els arbres que produeixen molts de fruits. És fèrtil la dona que engendra fills, i també tots els éssers vius, de qualsevol espècie, que fan el mateix. És fèrtil la persona capaç de fer moltes coses, d'aportar moltes idees, d'aprendre en tot allò que estudia, de convertir en or tot el que passa per les seues mans. I en totes les persones i altres éssers vius que comparteixen eixa situació, es produeix, d'una manera o d'altra, un sentiment de felicitat . Perqu
Més informació

LA "H" EN LA MAR DE PARAULES (I)

-h: Vuitena lletra de l'alfabet. No es pronuncia, per tant no representa cap so. Excepcionalment es pronuncia en algunes paraules estrangeres, en forma d'aspiració, com “hobby” o “hàmster”. Per als que som aprenents, la hac (h) és una lletra estranya, sense aparent sentit. Una lletra muda, sense un so que la identifique. No em cap a mi explicar el seu significat, la necessitat de la seua presència en l'alfabet. No sóc jo filòleg. La meua qualificació no m'hi atorga res més enllà del títol d'aprenent. I no és poca cosa, en les meues circumstàncies. Però el cert és que al lloc vuitè de l'alfabet, fent costat amb la “g” i amb la “i”, es troba ella, muda però activa, amb unes funcions determinades per la gramàtica i que la hac sap resoldre adequadament. Hi ha la mar de paraules amb les que participa. La seua presència no és sonora, no, però és visual. Si la gramàtica, o els gramàtics, han tingut raons de pes per incloure-la, no seré jo qui pose en dubt
Més informació