LA "O" EN LA MAR DE PARAULES (VII)

Mirant enrere i avant, és curiós comprovar la relació que tenen entre si les paraules. Obria el primer recull relacionat amb la lletra “o” utilitzant el vocable oasi, que és un lloc en ple desert on la natura s'ha pres la llicència de posar-hi vegetació i aigua. Un miracle sens dubte, de la natura. Ara, per tancar el recorregut amb aquesta lletra, he utilitzat els vocables oxigen i ozó. No existirien, sense l'oxigen, els oasis, els deserts serien només que això: deserts. Tampoc no existiríem nosaltres per a poder-ho comprovar. L'oxigen és part de la vida, és a l'aire que respirem i forma part de l'aigua, elements aquests indispensables per a subsistir no sols nosaltres, sinó també la vegetació. I està l'altre element: l'ozó, que s'ocupa, en les parts altes de l'atmosfera, de protegir-nos de les radiacions solars. Tot aquest conglomerat de coses són arreplegats per l'idioma en els noms esmentats. I són estudiats i explicats per tal que arriben a nosaltres amb la màxima claredat. D'aquesta manera tanquem el nostre particular passeig envers aquesta encisadora lletra, rodona i transparent com el globus d'un ull.

Setena selecció de la mar de paraules amb la lletra “o”:

-os. -ossos: Peces dures que els vertebrats tenen a dins del cos per a sostenir-lo.

-ós. -óssa: Mamífer corpulent que camina posant a terra tota la planta del peu.

-oscil·lar: Moure's amunt i avall a partir d'un punt que queda fix.

-Variar alguna cosa (la temperatura, per exemple) entre uns límits.

-ostatge: Persona detinguda contra la seua voluntat.

-ostracisme: Fet d'aïllar algú, mantenint-lo fora d'un grup o d'una societat.

-ou: Conjunt de líquids nutritius continguts en una closca arrodonida.

-òvul: Cèl·lula reproductiva femenina.

-òxid: Rovell de es fa en alguns metalls.

-Compost químic format per oxigen i un altre element que no sigui el fluor.

-oxigen: Element químic que no té color, olor ni gust. Símbol: O.

-ozó: Gas blavós que té a cada molècula tres àtoms d'oxigen.

El vocable ossos està en un paràgraf de la novel·la D'esquena al sol, de l'escriptor Jordi Bordas. En aquesta novel·la se'ns narra la història del final d'un home, en un hospital, i d'una condició molt especial que deixà establerta en el seu testament per tal que els hereus hagueren de complir-la si volien heretar la seua fortuna.

Jordi Bordas i Coca (Barcelona, 1943). Escriptor i traductor. Ha estat guardonat en més de deu ocasions amb importants premis literaris i ha estat finalista del Premi Mercè Rodoreda.

“En Francesc Maristany, només quatre ossos embolicats amb prou feines per una pell grogosa i que semblaven tenir ganes de sortir a respirar, agonitza al capdavall dels seus noranta-dos anys. Ja no sap si és de nit o de dia. Pel cervell se li passeja una mena d'aigua tèrbola que el fa caure en un son intermitent. S'adona que s'acosta el final i li fa por, però també en té ganes. Que s'acabin el cansament i el dolor que li corca la part baixa del ventre. Qui se'n recordarà, d'ell, d'aquí a un parell d'anys, o d'aquí a cinc o deu?”