LA "P" EN LA MAR DE PARAULES (VI)

Què bonic que és el nostre idioma!! Segurament tan bonic com qualsevol altre, però a mi m'emociona especialment aquest. Per què? Perquè abans, quan només el parlàvem a casa, o en cercles molt reduïts, no érem conscients de la seua força, de la seua vitalitat, de les possibilitats que ens oferia d'expressar tot allò que la imaginació fos capaç de traçar. Un dialecte d'estar per casa: rotundament NO! Un idioma que ofereix totes -rotundament totes- les possibilitats per a parlar, per a escriure, per a viure'l. És això, el nostre idioma: un aport valuós a la cultura. I és nostre. Podem gaudir-ne d'ell en voler, i hem de donar-li el tracte que veritablement es mereix. I és per això que, utilitzant un dels vocables seleccionats avui, hem de fer-ho amb passió, orgullosos de tenir-lo i de poder oferir-lo a tota la comunitat de pobles que formen la nació on vivim. No és gens fàcil, ho sé. La dificultat, però, no es troba generalment en el poble sinó en la classe política i en les polítiques que desenvolupen, cercant sempre l'enfrontament, per gaudir d'una mica més de poder. Tant de bo la gent “normal”, superant barreres que divideixen, puguem unir-nos per l'idioma, que no sap de divisions lingüístiques, sinó pas de cultura.

Sisena selecció de la mar de paraules amb la lletra “p”:

-passerell: Ocell petit que té la part de dalt del cos de color castany fosc i les ales i la cua amb vores de color blanc.

-Persona ingènua i amb poca experiència en les coses que fa.

-passió: Emoció molt forta, sentiment o amor molt viu.

-pastisseria: Botiga on es venen pastissos, pastes i altres dolços.

-patinar: Avançar lliscant amb patins sobre el gel o sobre una superfície llisa.

-Relliscar de forma sobtada una persona o un vehicle.

-patracol: Llibre molt gruixut o conjunt de molts papers o documents.

-pàtria: Nació que hom considera seua i que s'estima.

-patrimoni: Conjunt dels bens d'una persona o d'una col·lectivitat.

-peatge: Quantitat de diners que es paga per passar per una autopista o altre lloc.

-peça: Cada una de les parts que, unides de manera convenient, formen una màquina, un aparell o un objecte.

-Fitxa o figura de jocs com les dames o els escacs.

-Cada una de les sales o habitacions d'una casa.

-Cada una de les monedes d'un valor diferent d'un país.

-Obra de teatre o musical.

-pedaç: Tros de roba que es cus en una peça de vestir per tapar un forat.

El vocable passerell l'he trobat en un text que vaig escriure jo, fa uns quants anys, no en recorde quants, en uns dies en què escriure representava un alliberament de situacions força complicades. M'hi vaig proposar escriure una novel·la i ho vaig fer. Eixe era, només que eixe, el motiu: escriure. La vaig titular La clau de Micerinos. L'argument conté èpoques diferents: des de l'antic Egipte fins a l'actualitat, i conta la història d'una congregació que veneraven al déu Horus, la construcció d'un temple per a ell i els atemptats de tota mena d'especuladors per tal de fer-se amb la clau que els donés l'opció d'assolir riquesa i poder.

Josep Adsuar Soto (Elx, 1943). La clau de Micerinos, novel·la inèdita.

“Quan al basar de Luxor va aparèixer allò que Ahmed Zahn qualificà amb prou exactitud, segons ell, com un passerell -és a dir, un ésser que reunia totes les condicions per a ser enganyat-, va adoptar d'immediat l'actitud de més misteri i humilitat de què fou capaç. Primerament hi havia de mirar bé el terreny que pisava. Si el passerell només era un tafaner, a la recerca d'objectes típics per endur-li un regal a la seva muller, se l'hauria de treure de sobre sense cap mirament. Però si la seva cartera estava atapeïda de diners, la història era força diferent. Ahmed Zahn albirà en aquell home la necessitat d'invertir una forta quantitat. I ho va albirar per això: perquè n'era un passerell que es cuidava força mal de dissimular-hi la seva condició, i arrossegat per ella, les seves possibilitats econòmiques hi eren paleses. De fet, els bitllets n'hi vessaven d'un mode absurd i incongruent per totes les escletxes de les butxaques. Una qüestió, a més a més, força perillosa en un ambient com aquell, malgrat que tampoc dissimulava el fet de què estava ben armat: de tant en tant, en mure els braços, la culata de la pistola que portava baix l'aixella es mostrava com una premonició, com si volgués posar ordre en els pensaments dels que es plantegessin atemptar en contra d'ell”.