LA "P" EN LA MAR DE PARAULES (XI)


Trobar en qualsevol llibre un vocable que coincidisca en algun dels seleccionats, de vegades no és fàcil, però representa una recerca estimulant. En aconseguir-ho, la satisfacció és gran. I de vegades el premi paga la pena. Fent aquesta tasca vaig descobrir el poema que he incorporat avui i que em va deixar bocabadat per la seva bellesa. He llegit poques coses de Walt Whitman, és just que ho reconega, però aquests versos m'han arribat a l'ànima. I he sentit una enveja enorme, per no poder escriure jo coses semblants. Enveja, sí, però també plaer, un gran plaer per poder llegir-los, assaborir-los i omplir-me d'ells. Em sent afortunat, això és tot.

Onzena selecció de la mar de paraules amb la lletra “p”:

-plaure: Agradar. Voler fer bé les coses.
-ple -plena: Quan ja no cap res més.
-Reunió de membres, o de dirigents, d'un partit o d'una associació.
-plebiscit: Consulta que fa l'autoritat als ciutadans sobre una qüestió important.
-ploma: Cada una de les parts allargades que cobreixen el cos dels ocells.
-Braç d'una grua.
-Estri per a escriure.
-plomall: Conjunt de plomes juntes que alguns ocells tenen al cap.
-Estri per a treure la pols que té un mànec amb un conjunt de plomes lligat.
-Feix de plomes que porten alguns cascos o barrets com a adornament.
-pluja: Aigua que cau dels núvols en condensar-se el vapor que contenen.
-pneumàtic: Part de la roda dels cotxes i d'altres vehicles que és de goma i va inflada d'aire.
-La pneumàtica és la part de la física que estudia l'aire i els altres gasos i el seu moviment.
-pocavergonya: Persona desvergonyida que enganya a la gent.
-poema: Qualsevol obra escrita en vers o segons l'art de la poesia.
-Persona o cosa extraordinària, estranya o fora del que és normal.
-poeta -poetessa: Persona que escriu poesies.

He trobat els vocables poema i pluja en uns preciosos versos del poeta nord-americà del que parlàrem fa poc de temps Walt Whitman. Es tracta d'uns versos d'una gran bellesa, en què el poeta ens parla d'una conversa amb l'aigua i de la resposta que aquesta li dóna quan s'interessa per la seua identitat. Un poema d'una gran sensibilitat i qualitat per a delectar-nos i per a conscienciar-nos de la vital importància d'aquest element per al planeta i per als que l'habitem.

Walter Whitman (West Hills, Nova York, 1819 – Camden, Nova Jersey, 1892).

LA VEU DE LA PLUJA

“I qui ets tu?, vaig dir-li a la pluja que queia suaument,
i, cosa estranya, em va donar la resposta que així traduïsc:
Sóc el Poema de la Terra, va dir la veu de la pluja,
eternament m'eleve impalpable des de la terra i des de la mar sense fons,
cap al cel, d'on, formada vagament, canviada del tot i, no obstant això la mateixa,
descendisc a banyar les sequeres, àtoms, acumulacions de pols del globus,
i sempre, de dia i de nit, retorne la vida al meu propi origen i el purifique i l'embellisc
(perquè la cançó, brollant del lloc del seu naixement, ja complida, errant,
atesa o menyspreada, torna al seu temps amb l'amor)”.

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

LA "C" EN LA MAR DE PARAULES (IV)

LA “C” EN LA MAR DE PARAULES (IV) D'entre les paraules seleccionades que posaré a continuació, en vull comentar especialment una: carxofa, en castellà “alcachofa”, però que a Elx i a Santa Pola (i no sé si en més llocs) la coneixem amb el nom d' encarnella. Eixe nom (encarnella) no l'he trobat en els llibres que jo tinc, tampoc l'he trobat a Internet, per la qual cosa, em pense que es tracta d'un localisme que tal vegada els acadèmics no han considerat important. Malgrat això, i en veure que no es tracta d'un castellanisme ni d'una paraula que, de boca a orella, ens ha arribat mal pronunciada, sinó que és una paraula diferent que per alguna raó uns determinats nuclis de població han incorporat a la seua parla quotidiana, mereix tot el dret a ser reconeguda. D'eixa manera, amb el vocable normatiu carxofa incorpore també encarnella , dos noms diferents per a reconèixer en valencià a eixe vegetal que tant ens agrada incorporar en la nostra gast
Més informació

LA "F" EN LA MAR DE PARAULES (II)

El recull d'avui ens ofereix indrets totalment contradictoris o, si més no, diferents. El be i el mal perfectament poden trobar-se encapçalats per la mateixa lletra, tots dos íntimament units al mateix feix. D'eixa manera, caminen junts, i també amb altres mots, feixisme i felicitat , feina i ferum , febre i fèrtil . Cap d'aquests vocables és sinònim dels altres, però tots viuen en un espai comú. És fèrtil un terreny on creixen fecundament arbres i tot allò que el camperol conrea. Són fèrtils els arbres que produeixen molts de fruits. És fèrtil la dona que engendra fills, i també tots els éssers vius, de qualsevol espècie, que fan el mateix. És fèrtil la persona capaç de fer moltes coses, d'aportar moltes idees, d'aprendre en tot allò que estudia, de convertir en or tot el que passa per les seues mans. I en totes les persones i altres éssers vius que comparteixen eixa situació, es produeix, d'una manera o d'altra, un sentiment de felicitat . Perqu
Més informació

LA "H" EN LA MAR DE PARAULES (I)

-h: Vuitena lletra de l'alfabet. No es pronuncia, per tant no representa cap so. Excepcionalment es pronuncia en algunes paraules estrangeres, en forma d'aspiració, com “hobby” o “hàmster”. Per als que som aprenents, la hac (h) és una lletra estranya, sense aparent sentit. Una lletra muda, sense un so que la identifique. No em cap a mi explicar el seu significat, la necessitat de la seua presència en l'alfabet. No sóc jo filòleg. La meua qualificació no m'hi atorga res més enllà del títol d'aprenent. I no és poca cosa, en les meues circumstàncies. Però el cert és que al lloc vuitè de l'alfabet, fent costat amb la “g” i amb la “i”, es troba ella, muda però activa, amb unes funcions determinades per la gramàtica i que la hac sap resoldre adequadament. Hi ha la mar de paraules amb les que participa. La seua presència no és sonora, no, però és visual. Si la gramàtica, o els gramàtics, han tingut raons de pes per incloure-la, no seré jo qui pose en dubt
Més informació