LA "R" EN LA MAR DE PARAULES (VII)

          La formació d’un alfabet no és poca cosa. Imaginem els principis: van néixer totes les lletres al mateix temps? Segur que no. De la mateixa manera que les persones, abans de parlar, s’entenien fent determinats gests que anaren ampliant-se segons les circumstàncies exigien, quan l’oralitat s’estengué i cada cosa requeria un nom i unes funcions, feren falta cada vegada més lletres per completar paraules que donaren sentit als pensaments de tothom. D’eixa manera a l’exigu alfabet anaren eixint-li noves branques, tal com sol ocórrer als arbres, i a les branques fulles, i l’arbre va anar creixent fins fer-se immensament gruixut, alt, inabastable, imprescindible per a donar-hi sentit a la vida. Potser en eixe moment prengué cos i fou fonamental el vocable requeriment. En qualsevol relació humana requerim o som requerits. Per exemple, requerim als nostres governants, o als caps de les empreses on treballem, millores en el nostre sou o en les condicions de treball, en les ciutats on vivim requerim millors condicions de vida, jardins i parcs, serveis públics adequats. I som requerits per a complir unes normes bàsiques per tal de garantir la convivència, d’evitar els abusos, de respectar la llibertat comú per sobre de la de l’individu aïllat. A tal fi hem de pagar impostos per sufragar les despeses que tot això pot costar-li a l’administració. Vol dir que la relació requerir o ser requerit es sempre justa? No crec. Però això potser serà una altra història.

          Setena selecció de la mar de paraules amb la lletra “r”:

          -renda: Quantitat de diners que una propietat dóna.

          -rentadora: Màquina de rentar roba.

          -rentavaixella: Màquina per a rentar plats i la resta de la vaixella.

          -renyir: Trencar les relacions amb algú, deixar de ser amics.

          -repel·lir: Fer força contra una persona o contra una cosa i obligar-la a allunyar-se.

          -reportatge: Conjunt d’informacions sobre un fet o sobre un tema escrites, fotografiades o filmades per fotògrafs i periodistes.

          -reposar: Descansar, deixar de treballar, de fer una activitat.

                    -Posar una cosa sobre una altra.

                    -Donar-hi un temps de repòs a un aliment que hem preparat.

          -reprotxar: Dir a una persona el que creiem que no ha fet bé.

         -rèptil: Animal vertebrat de pell dura que es mou arrossegant el cos per terra.

         -requeriment: Demanar una cosa a algú o exigir una cosa que és necessària.

                    -Instigació verbal o escrita, feta mitjançant una autoritat pública o una persona, perquè execute o s’abstinga d’executar un acte determinat.

          El vocable requeriment fou utilitzat per l’escriptor nord-americà Edgar Allan Poe en un dels seus relats més coneguts: L’enfonsament de la Casa d’Usher. Aquesta història és una de les que han donant fama i renom a aquest autor especialitzat en contes de terror. Conté elements típics de ficció gòtica, on cada detall anticipa el final en un cúmul de sorpreses i tensió creixent. Ha estat adaptada en diverses ocasions al cinema i a la televisió. També s’han fet adaptacions musicals i novel·la gràfica.

          Edgar Allan Poe (Boston, Estats Units, 1809 – Baltimore, Estats Units, 1849), fou escriptor, poeta, crític i periodista. Està reconegut com un dels mestres del relat curt, i hi és especialment recordat pels seus contes de terror.

“No obstant això, en aquella mansió llòbrega em proposava residir unes setmanes. El seu propietari, Roderick Usher, va ser un dels meus jovials companys d'infància; però havien transcorregut molts anys des de la nostra última trobada. Una carta, però, m'havia arribat recentment a una allunyada part de la comarca -una carta d'ell-, el caràcter de la qual de vehement constrenyiment no admetia una altra resposta que la meua presència. La lletra mostrava una evident agitació nerviosa. L'autor de la carta em parlava d'una malaltia física aguda -d'un trastorn mental que li oprimia- i d'un ardent desig de veure'm, com al seu millor i en realitat el seu únic amic, pensant trobar en el goig de la meua companyia algun alleujament al seu mal. Era la manera com deia totes aquestes coses i moltes més, era la forma suplicant d'obrir-me el seu cor, el que no em permetia cap vacil·lació, i, per tant, vaig obeir per descomptat el que considerava jo, malgrat tot, com un requeriment molt estrany”.