LA "S" EN LA MAR DE PARAULES (IV)
De vegades ens sedueix una cosa, o ens sedueixen
moltes coses, i és aquesta una sensació, o un sentiment, que ens contreu un
temps i que de vegades aconseguim fer fora, si l’objecte de la seducció ens resulta
inabastable. Però no sempre és així. El fet de no aconseguir allò que fermament
es desitja pot ser motiu de grans desenganys, frustracions i, fins i tot,
malalties. Hi ha persones que, per les seues qualitats, poden seduir a qui els escolta.
Actrius i actors de teatre i cinema que ens sedueix veure’ls actuar. Músics, cantants, escriptors...
Però hi ha també qui pot fer servir aquesta qualitat d’una forma dolenta: són
els seductors, que aprofitant
eixa suposada qualitat la fan servir per tal d’enganyar. D’eixa manera, per
exemple, un home pot seduir
una dona, o viceversa. Són els diferents caires d’una mateixa paraula.
Quarta selecció de la mar de paraules
amb la lletra “s”:
-sediment:
Matèria sòlida que flotava dins d’un líquid i que s’ha quedat al fons del
recipient.
-Material sòlid que el vent
i l’aigua arrosseguen i dipositen en alguns llocs.
-seduir:
Atreure o agradar algú per alguna qualitat.
-Dir coses o fer promeses a
algú perquè actue d’una manera determinada.
-segell:
Paper petit amb un dibuix i el preu estampats que s’enganxa al sobre de les
cartes quan s’han d’enviar per correu.
-Estri, normalment de
cautxú, que porta gravats lletres, dibuixos o altres signes per a estampar-los
amb tinta sobre un paper.
-Empremta o marca estampada
sobre un segell.
-segle:
Conjunt de cent anys seguits.
-segrestar:
Emportar-se i retenir per la força una o més persones per tal de demanar
diners, o altra cosa, a canvi del seu rescat.
-següent:
Que segueix, que va darrere d’un altre.
-seient:
Qualsevol moble o altre objecte fet per a seure-hi, com les cadires.
-Lloc on algú seu o pot
seure.
-seixanta:
Sis vegades deu coses
-seleni:
Element no metàl·lic semblant al sofre que es fa servir en la indústria del
vidre per a donar color, en electrònica i en metal·lúrgica. El símbol és Se.
-sella:
Seient de cuir que es posa al llom dels cavalls per a poder-los muntar.
El vocable seixanta fou utilitzat per mi en el títol i en alguna part
del text d’un relat curt que vaig escriure l’any 2009, i que sota el títol Seixanta
passes fou seleccionat i posteriorment publicat en un llibre, per la
Universitat Miguel Hernández, d’Elx. El llibre duu el títol de Atzavares, que fou el nom del concurs, i
conté els treballs premiats i els finalistes d’aquella edició. En aquest relat
vaig tractar d’expressar l’estat de desesperació, frustració i angoixa que va
patir una dona maltractada per un mascle violent.
Josep Adsuar i Soto (Elx, 1943). Un
simple aficionat a l’escriptura i a la lectura.
“Hi
havia d’arribar al tren, aquest estava ací, aparentment al seu abast, però
semblava que a cada passa que feia endavant, el tren retrocedia altre tant,
mantenint sempre una distància que el convertia en inabastable. Va trontollar.
La nena gemegà en sentir-se estrebada. Finalment va decidir parar-se.
Necessitava recuperar l’alè i donar-hi al seu pas l’empenta escaient per abastar
el tren. Havia de fer-ho. Era la seva vida, i la de la nena, el que es trobava
en joc. Es tractava de la darrera possibilitat, la definitiva. No hi havia
expectatives de vida en altre lloc. Només aquell tren li oferia una oportunitat
de viure. De bell nou va mirar, una mica més tranquil·la. Devien ser unes seixanta,
les passes que hi havia de donar fins arribar. Seixanta passes. Tan
simple com això. I tan inabastable”.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada