LA "U" EN LA MAR DE PARAULES

         -u: Vint-i-unena lletra de l’alfabet. Es pot representar com a vocal, com per exemple en el vocable cru, o com a consonant com al vocable veuen. Quan porta accent sempre ho fa en la mateixa direcció, com algú.

          Sempre que fem un viatge més o menys llarg, potser tindrem l’oportunitat de visitar una gran ciutat, una capital, o també algun poble petit que, dintre de la geografia d’aquelles contrades, pot ser important. De vegades la història ens narra fets que han ocorregut en llocs petits. Tot és important, al seu nivell, no hi ha cap dubte. Recorrent, com estem fent-ho, la geografia del nostre idioma, anem a trobar-nos d’ara endavant lletres amb menys protagonisme que altres que hem vist. I això no vol dir que manquen d’importància. En altres oportunitats ja ho he manifestat: totes són necessàries, dintre del conjunt per a donar-hi vida a l’idioma. Acudim ara a la “u”, i d’ella només fem una selecció. Hem podríem fer més, però em pense que és suficient per ha mostrar-hi la seua importància, les seues característiques essencials. Amb el seu protagonisme trobem el vocable ulls, què seria de nosaltres sense ells? De la mateixa manera que trobem ultratge o urbanitzar, però n’hi ha un força especial, malgrat escriure’s igual en altres idiomes: utopia. Què és la utopia? En la meua opinió és la cosa més bella, el somni més pregon que hom es pot imaginar. Allò que ens mou per a fer coses en la vida, potser impossibles de realitzar, però que ens fa sentir vius, amb l’energia necessària per a intentar allò que és impossible però que anhelem, sense importar-nos no arribar a aconseguir-ho. Això és la utopia, la fe, l’esperança i, finalment, la resignació. Gaudim d’aquest mot gràcies a la “u”. Un indret petit però fonamental, com tots els demés, atapeït de mots essencials per a l’idioma.

          Selecció de la mar de paraules amb la lletra “u”:

          -udol: Crit llarg de dolor o de tristesa que fan a vegades els llops, els xacals i els gossos.

                    -Crit o soroll semblant als udols d’un animal.

          -ufanós. –ufanosa: Molt abundant, amb un aspecte exterior que fa goig de veure.

          -ulls: Òrgans de la visió que tenen les persones i molts animals.

          -ullal: Dent que té una forma punxeguda i que està situada entre les incisives i les premolars.

                    -Dent molt llarga i corbada que tenen els elefants i els senglars a banda i banda de la boca.

          -ultrança, a: Fins al límit, fins a les últimes conseqüències.

          -ultratge: Acció o paraula que ofèn algú.

          -ungla: Capa dura que creix a la part final dels dits de les persones, dels ocells i d’altres animals.

          -urbanitzar: Convertir un terreny en un nucli de població, amb la construcció de cases, de carrers, etc., i proveint-lo d’aigua, d’electricitat i d’altres serveis necessaris.

          -úter: Òrgan de l’aparell reproductor de les femelles dels mamífers destinat a contenir l’embrió durant tot el seu desenvolupament i a proporcionar-li aliment.

          -utopia: Somni o cosa molt bona però que és impossible de realitzar.

          El vocable ulls fou utilitzat en un paràgraf de la novel·la Tiempo de silencio, de l’escriptor Luis Martín-Santos. Aquesta  fou reconeguda com una de les més importants novel·les espanyoles del segle XX. Es va publicar l’any 1962 amb vint pàgines censurades, podent només considerar-se l’edició definitiva la que es feu l’any 1980. Fou adaptada al cinema pel director Vicente Aranda l’any 1986, i més endavant es convertí també en obra de teatre.

          Luis Martín-Santos Ribera (Larraix, Marroc, 1924 – Vitòria-Gasteiz, 1964), fou psiquiatra i escriptor. A més de novel·la publicà també assajos i estudis de medicina.

“La vida pot ser dura però, a vegades, la gent del poble quines carns tan atapeïdes tenen i què bé saben caminar o fer gestos o riure absurdament quan res provoca la rialla o estremir-se com de voluptuositat, quan l'única cosa que ocorre és que fa sol i que l'aire està net. Aqueixa enganyosa bellesa de la joventut que sembla tapar l'existència de vertaders problemes, aqueixa gràcia de la infantesa, aqueixa turgència dels dinou anys, aqueixa possibilitat que els ulls brillen quan encara se suporten des de només tres o quatre lustres la misèria i l'escassetat i l'esforç, confonen moltes vegades i fan semblar que no està tan malament tot allò que veritablement està molt malament”.