LA "V" EN LA MAR DE PARAULES (II)

          Parlar valencià no és qualsevol cosa i de tant en tant duu conseqüències no desitjades. No ha estat, el nostre idioma, ben tractar. No ha estat degudament reconegut. I no ho està encara. Ha hagut de patir persecucions i menyspreus. Tot plegat podia haver engrescat els valencians, però lluny d’això molta gent ha preferit deixar-lo de banda donant-li, com a molt, la categoria de dialecte, d’idioma de segona categoria vàlid només que per anar per casa, amb poca o ninguna presència en la societat. En opinió meua, això és una equivocació. El valencià és un idioma complet, malgrat formar part indivisible del català, del que pren les arrels, les normes, les conjugacions i tot el que constitueix la gramàtica. Català i valencià són, doncs, la mateixa cosa. L’idioma que parlem, el valencià, és ni més ni menys que el català, amb les petites variants que cada territori afegeix a l’idioma. Altre tant ens caldria dir del balear. Les universitats catalanes, valencianes i balears així ho han reconegut. Només la política i la ignorància han fet possible que un element fonamental de la cultura com és l’idioma haja constituït element de confrontació i d’odi. Rés més contrari a la seua finalitat. Estimem el nostre idioma, i per fer-ho, rebutgem la confrontació. El dany rebut no ens mou pas a la venjança, que és un dels vocables de la selecció següent.

Segona selecció de la mar de paraules amb la lletra “v”:

          -vel: Tros de roba molt fina que es fa servir per a tapar alguna cosa.

          -vell. –vella: Que té molta edat.

                    -Que ha durat molt, que s’ha fet servir durant molt de temps.

                    -Persona que es troba en l’últim període de la seua vida.

          -venes: Conductes que porten la sang des de les diverses parts del cos cap al cor.

                    -Nervis de les fulles dels arbres i les plantes.

          -vèncer: Guanyar algú en una lluita, en una competició, en un joc.

                    -Acabar-se un termini.

          -venir: Traslladar-se al lloc on és, on era o on serà la persona que parla o la persona a qui es parla.

          -venjança: Dany o perjudici que una persona causa a una altra per tornar-li el mal que aquesta l’ha fet abans a ella o a algú conegut.

          -vent: Moviment de l’aire.

          -ventall: Instrument que serveix per a moure l’aire i refrescar-se.

          -veraç: Que diu la veritat.

          -verb: Paraula que expressa les accions, els estats, l’existència o els processos d’alguna cosa.

          El vocable venes apareix en un paràgraf de la novel·la Las afueras de Dios, de l’escriptor Antonio Gala. En aquesta obra se’ns narra la història de Clara Ribalta –la germana Nazaret- centrada en la seua estada al llarg de vint-i-cinc anys en un asil d’ancians en Còrdova. Es tracta de la recerca de l’amor amb totes les seues conseqüències. Una història on la tendresa i el dolor nien junts, barrejats amb les turbulències de la vida. Aquesta novel·la fou publicada l’any 1999.

          Antonio Gala Velasco (Brazatortas, Ciudad Real, 1930). Més endavant es feu cordovès per adopció. Dramaturg, novel·lista, assagista i poeta. Començà a escriure sent encara un infant. Als cinc anys escrigué un relat curt i als set la seua primera obra teatral. Als catorze anys impartí una conferència en el Cercle de l’Amistat de Còrdova. Algunes de les seues obres han estat adaptades al cinema i a la televisió. Ha estat guardonat en moltes ocasions, rebent, entre altres, els següents premis: Premi Nacional de Teatre Calderón de la Barca (1963). Premi González Ruano de Periodisme (1975). Llibre d’Or de la Literatura Espanyola (1984). Fill Predilecte d’Andalusia (1985). Premi Andalusia de les Lletres (1989). Premi Planeta de Novel·la (1990). Medalla d’Or al Mèrit en les Belles Arts (1997).

“La dona, retorçada també en el físic, es deia Esperit Sant. Amb tota la paciència del món, es detenia a estones Nazaret per a donar-li un respir, i acariciava aquelles mans plenes de taques en la pell tan seca, de venes unflades, d'ossos que es traslluïen. En sentir aversió per aquestes mans, tot haurà acabat. He de bolcar-me sencera a través de les meues, que la toquen i són tocades, potser amb fàstic, per ella. He de produir algun batec d'alegria. Com més em repugne el gest que faça, major serà l'amor que done. He de palpar, he de toquejar aquesta pobresa externa i aquest mal dels cossos, per a trobar el secret del que afligeix a l'ànima: les malalties interiors són les més mortíferes”.