La Mar de Paraules

             -y: Vint-i-cinquena lletra de l’alfabet. Només la trobem en noms de lloc i en altres paraules d’origen estranger, com a Nova York , i en el dígraf ny , com a canya o company.           Hem tractat en altre moment d’una lletra afegida però que trobà un lloc en l’alfabet i es va incorporar a ell: la ve doble (w). Ara en tenim una altra: la y . Aquesta és la segona i definitiva, ja no n’hi ha més. La y s’ha incorporat arribant-nos des d’altres idiomes i també ha trobat un lloc en el nostre, aconseguint incorporar-se de ple dret, com la vint-i-cinquena lletra de l’alfabet. Amés d’incorporar paraules d’altres idiomes, en té altres tasques molt particulars, exclusives per a ella. D’eixa manera, s’ajunta amb la ena (n) per a donar-hi so i grafia a vocables com any o bony, que d’altra manera, en no disposar-se d’una lletra específica, no podien tenir sentit. Com a protagonista, la “Y” majúscula, és molt utilitzada quan parlem de Nova York , però també quan parlem d’una cosa

            Sempre que opinem d’un tema ho fem, generalment, convençuts de què el nostre raonament és el correcte i fem tot el possible per convèncer als demés. De vegades el raonament no té volta de fulla i és fàcil defensar-lo. Altres vegades, però, tractem d’imposar-lo per la força, a crits o amb altres formes violentes, encara que el tema ens presente dubtes també a nosaltres. Sol ocórrer molt sovint, això, en converses esportives i polítiques. Hi ha defensors, a capa i espasa, de polítics i governants, la gestió dels quals no ofereix cap benefici a la majoria, però que a ells els semblen els defensors de la pàtria i no suporten que ningú pose en qüestió llurs controvertides gestions. D’altra banda, no falta qui pensa que tots els polítics, tots sense excepció, són uns xoriços, uns malnascuts, una xusma. Amb aquest vocable, que reconeix el nostre idioma, fiquen en el mateix sac a bons i a dolents. Els raonaments d’uns i d’altres, en aquest cas, manquen de consistència, no tenen tr

            X (ix): Vint-i-quatrena lletra de l’alfabet. Pot sonar de diferents maneres: com a xic o planxa; com a màxim o índex; també com a examen. Pot formar par del dígraf ix, com a caixa i fluix, i del dígraf tx, com a fletxa i escabetx .           Com podem veure es tracta d’una lletra que no se ocupa d’un gran nombre de paraules, però que té vàries aplicacions. En té molta, de feina, la ix, amb funcions força diferents, com anirem veient, Per exemple, si ens trobem malament de salut, el metge ens dirà que prenguem un xarop ; si sortim a fer esport, ens vestirem amb un xandall ; ara que l’estiu s’ha acabat, ja no fan tanta xafogor ; xiuxiuegem en parlar de veu molt baixa, i malgrat que pensem que totes les persones tenim els mateixos drets, de vagades hi ha un sentiment de xenofòbia que contamina una correcta relació entre persones. En vorem altres, d’exemples, per a tenir-ho més clar. Es tracta d’una lletra solidària, doncs apart del seu so normal en té altres, cosa que

            -w: Vint-i-tresena lletra de l’alfabet. Aquesta lletra només es fa servir en paraules estrangeres, sobre tot en les que vénen de l’anglès i de l’alemany, com whisky i western .           Quan una persona emigra a un altre país, ho fa amb la intenció –en pense jo- d’obrir-se camí en una societat diferent a la seua, de trobar un lloc on integrar-se i conviure i, en un moment determinat, si les circumstàncies ho permeten, poder sentir-se reconegut com un membre més, de ple dret, d’eixa comunitat que l’ha rebut. Un cas semblat en podríem pensar que es dóna amb ve doble (w), una lletra que ens arribà des del estranger sense tenir cap de vinculació amb el nostre idioma. Què hi fa, ací, eixa lletra que no intervé en cap de les paraules que coneixem? Però sembla que l’idioma és generós i hospitalari. Potser valorà les qualitats de la nouvinguda i decidí incorporar-la amb tots els drets a l’alfabet, oferint-li la possibilitat de que s’integrara al conjunt per tal de contribuir a

            Després de tancar formalment l’itinerari amb la ve baixa, trobe la necessitat d’obrir-lo de bell nou. No és seriosa aquesta actitud, és clar. No té una raó que la justifique adequadament. El cas és que la selecció següent estava feta d’antuvi i me n’havia oblidat d’ella. En adonar-me’n he pensat que mancava d’importància, que el treball no anava a ressentir-se per donar-lo per acabat abans d’hora. Però no ha pogut ser. Una mena de recança, com un corcó tossut, m’ha fet retornar al camí de la ve i rectificar. Podem dir, fent una equivalència més o menys acceptable, que una vegada fet l’equipatge i ja viatjant en el tren que m’emportarà cap a altre lloc, veig per la finestra del vagó, en els darrers vestigis del territori visitat, mots en els no havia reparat i que sembla que van esvaint-se com si foren bandades d’ocells juganers que apareixen i desapareixen sobtadament donant-hi altre sentit al paisatge, omplint-lo de vida, deixant-ne clar que en queden moltes, de paraules,

      Seguim caminant pels itineraris de l’alfabet, un viatge fascinant del que cada vegada veiem més prop el final, i això comença a inquietar-me. És una sensació semblant a la que sentim quan viatgem a un lloc que ens agrada, o on hem viscut moments de joia, i hem de deixar-lo per tornar al nostre indret. Ens envaeix, sense poder-ho evitar, un sentiment de nostàlgia del que tardarem temps a desprendre’ns. I la imaginació ja comença a treballar, i vola , per tal de crear i recrear tot allò que enyorem. D’eixa manera, per tancar l’itinerari que ens ha ofert la ve baixa, i per fer-ho amb bon sabor de boca, he triat el vocable volar . Es tracta d’un mot que, a part del seu significat estricte, en té altre força significatiu: deixar volar la imaginació per a què, mitjançant aquesta, li donem forma a eixe món de paraules que hom estima i caminem per ell cada dia saludant éssers coneguts i coneixent-ne altres de nous, amb la seguretat que sempre trobarem un mot nou o un significat nou d’al

            Hi ha un vocable en la selecció d’avui, que també l’utilitzen en altres idiomes, i que a hores d’ara, malauradament, s’ha convertit en important arreu del món: virus . Eixe element insignificant, imperceptible a simple vista però tremendament poderós, capaç de matar sense deixar-se veure. Escric aquestes ratlles en el mes de setembre de l’any 2020, quan la pandèmia del COVID-19, sacseja tot el món i ha deixat, només en Espanya, desenes de milers de morts i l’economia del país sotmesa a una crisi sense parangó en la nostra recent història. Les reaccions a eixa desgràcia, però, són força diverses. Les ideologies polítiques en lloc d’unir-se per a combatre el mal, en fan ús d’ell per tal d’assolir una hipotètica quota de poder. Fins i tot i ha qui nega la magnitud de la desgràcia i culpa a forces fosques de l’autoria, parangonant les paraules d’un dictador que atribuïa tots els mals haguts i per haver a una suposada confabulació de jueus i maçons. D’eixa manera, el virus asso