La Mar de Paraules

Tot el què escric aquí, ho faig sense cap d'estudi premeditat. Quan vaig començar només pensava triar algunes paraules per comentar-les, però... n'hi ha tantes! Per exemple, de les que he triat avui: aixella : jo no la coneixia. O aixeta : en casa sempre hem dit grifo. O aixovar : sí que la coneixia, aquesta paraula, però no la sabia escriure. O ajeure : sempre he dit “vaig a gitar-me”. És molt el que estic aprenent amb la mar de paraules, desconegudes fins ara o mal utilitzades. És per això que no puc fer altra cosa que continuar seleccionant-ne algunes d'elles. I ja veurem fins on arribe. Aquestes són les que he seleccionat avui: -aixella: Part de sota el braç, on aquest s'ajunta amb el cos. -aixeta: Objecte que serveix per a obrir o tancar la sortida d'aigua o altres líquids. -aixopluc: Lloc on posar-se a cobert de la pluja. -aixovar: Conjunt de roba que els nuvis aporten al matrimoni. -ajeure: Posar algú, o alguna cosa, en posició horit

Aprendre paraules noves per a mi, descobrir la bellesa de l'idioma on tenen el seu indret, arribar a la conclusió de què, al llarg de la meua vida, m'han robat l'oportunitat de conèixer-lo, em fa estimar-lo amb més força. Un idioma significa el patrimoni més apreciat d'un poble culte. És la seua identitat, allò que el diferencia d'altres, que el fa més ric en coneixements i que, per tant, pot oferir eixa cultura al conjunt de la societat on està immers. Un idioma no és una eina de confrontació política, sinó una contribució a la cultura. Només determinades idees polítiques retrògrades han pogut dur, el nostre idioma, a la situació de precarietat en que ara es troba. Ha estat debilitat, sí, però no és mort. Hi ha molt escrit, molt per llegir, molt per parlar. Vegem ara algunes paraules del nostre valencià, continuant amb la lletra “a”: -aconseguir: Arribar a tenir alguna cosa o obtindre allò que volíem. -adreça: Conjunt d'indicacions d'on viu

No és la meua intenció convertir aquest medi en un diccionari. Faria, sens dubte, el ridícul més espantós. Només vull comentar algunes paraules per tal de practicar-les jo, doncs considere que, moltes d'elles, no acostume a utilitzar-les quan parle o, en cas de fer-ho, les pronuncie mal, degut a que han arribat a mi -de boca a orella- des dels meus avantpassats que, com jo, tampoc estudiaren valencià a l'escola. N'hi ha una, de paraula, per exemple, que té la virtut de fer-me riure en dir-la o escoltar-la. Recorde ma mare, o la meva iaia, si s'adormien assegudes a una cadira després de sopar, en cridar-les l'atenció, sempre deien: “No estic dormint. Ho escoltava tot. Només estava “albertia”. Ara que, havent llegit en sé una mica més de paraules, he descobert que la paraula correcta havia de ser “abaltia”. No anaven massa desencaminades, ma mare o la meva iaia. El seu problema és que havien aprés les paraules de viva veu, i no totes els arribaven, o les enregistrav

a: Nom de la primera lletra de l'alfabet. Totes les lletres són imprescindibles per a expressar-nos-en, però, en la meva opinió, aquesta té un valor especial. Pot servir-nos per expressar relacions de lloc, com: “Viure a València”. Expressa relacions de temps: “Som a l'estiu”... i un muntó de qualitats més que, si vos trobeu interessats podeu consultar-hi als llibres de gramàtica i als diccionaris. Pensant en aquesta lletra, puc imaginar-me situacions, somnis, pensaments que, com a ésser vivent -que sens dubte ho és- va haver de viure per tal d'assolir el reconeixement de què ella es considerava mereixedora. “Al principi fou la veu, mitjançant la qual es comunicaven els éssers humans. Es tractava de sons guturals -rugits i grunyits- emesos amb dificultat, semblants als que utilitzaven les feres. Més tard, amb gestos maldestres, tractaren de donar-hi forma a tot allò que els rugits volien expressar. El mètode funcionava, o no, depenent de l'habilitat de

Quan es presenta un projecte nou, sempre hi ha un plus d'il·lusió per al què el realitza. Ens queda, però, la incògnita de fins on podrem arribar tots: els lectors (si n'hi ha algun) i jo. En quan els potencials lectors és una part de la incògnita que a mi no em preocupa ni gens ni mica. En realitat, pels camins que avui transcorre la vida, a qui els pot interessar llegir escrits que parlen -amb més o menys encert- del valencià? És aquesta una tasca que jo m'he imposada per a mi. És una conversa amb la meva consciència, per tal de treure dels racons més recòndits del meu pensament, alguna cosa que aprofite per nodrir-la, per conrear aspectes sensibles, o potser dèries més o menys coherents. En qualsevol cas, mentre ho vaja fent, aniré parlant aquí fonamentalment d'entrades del diccionari, començant des de la A fins a la Z. Totes les paraules de què parlaré seran l'aigua clara i brava d'una Mar imaginària -i alhora real- que forma part del nostre idioma. Un idi