La Mar de Paraules

-t: Vintena lletra de l’alfabet. Forma part dels dígrafs tj , com a platja, tg , com a fetge, i tx , com a despatx. Endinsar-me en una lletra nova, per a mi que no sóc més que un humil aprenent, sempre suposa un repte, una nova oportunitat de descobrir la mar de paraules que moltes vegades m’han passat desapercebudes. D’aquesta manera vaig sabent més i millor coses de l’idioma que, sense acabar de conèixer-lo bé, parlaren els meus avantpassats i en el que em van educar. Fins ara he pogut veure mots que escoltava sent un infant expressats d’una manera maldestra, degut a què mai, a les escoles, s’ensenyava l’idioma, sinó tot el contrari. Malgrat tot, si bé la grafia no era coneguda, els sons, de boca a orella, si que anaven mantenint-se, amb el perill que això duu a l’hora de què un mot quedara distorsionat, com sovint solia ocórrer. Gràcies, doncs, a aquest treball n’he pogut aprendre l’escriptura correcta de moltes paraules que m’havien arribat distorsionades. A poquet a poquet vaig

          Hi ha esports on tot depèn de la força o habilitat d’una persona que actua individualment enfrontant-se a altres per tal d’obtenir un resultat: ha de superar els contraris, o contrincants, si vol guanyar la prova. En altres, però, els enfrontaments són en equip. En ambdues situacions es dóna una característica que els és comuna: les facultats han de funcionar coordinadament per a obtenir un bon resultat. És cert que si parlem d’esport intervé una altra variant, de vegades decisiva: la sort . Però si ens centrem ara en la primera variant, veurem que, malgrat la sort , és indispensable per a competir. Per a eixa conjunció de facultats, individuals i de grup, l’idioma disposa del vocable exacte: sincronització . Aquell atleta que actua tot sol en una carrera o en altre tipus de prova, necessita que totes les seves facultats actuen sincronitzadament . Ha de saber també dosificar-les adequadament per tal de no fer un gasto excessiu abans d’hora, i això li permetrà tenir el control

          Hi ha dos vocables en la selecció següent que podem relacionar, malgrat tenir diferents significats: sou i subsistir . La subsistència són el conjunt d’aliments i d’altres coses que són necessàries per a viure. Però, què necessitem per tal d’assegurar-nos eixe conjunt de coses? Fonamentalment, si no disposem d’una fortuna que ens assegure viure bé, almenys ens farà falta un treball del que traurem el sou corresponent. El sou és la quantitat de diners que rebrem a canvi d’una feina o d’un servei. D’eixa manera, si no en tenim altres ingressos el sou ens pot garantir la subsistència . Ens podríem ara estendre parlant d’altres qüestions que afecten al sou : si és just, si és suficient, però no és aquest el lloc on fer-ho. De tota manera, el terme just implica fer una anàlisi exhaustiva de la societat on vivim i de les normes amb què es regeix, i tot plegat ens duria a opinions força contradictòries, depenent de qui les expressara. Ens quedem, doncs, en els recursos que té  

          El comportament humà ens duu a adoptar diferents actituds, més o menys coherents, davant de tot allò que la vida ens presenta. No seré jo qui gose jutjar o analitzar d’una manera formal aquestes actituds. No estic capacitat per a fer-ho. Però sí que puc endinsar-me una mica en la nostra forma de pensar, d’entendre les coses i d’actuar en conseqüència. Parlant d’una forma general, ens agrada planificar la nostra vida i anhelem, per tal de fer-la millor o a la nostra mida, una sèrie de coses. Algunes són materials: una casa, un cotxe o altre vehicle, diners al banc... Altres són de caire immaterial: viatjar, gaudir de bons espectacles, convertir-nos en éssers importants... Segurament en algun moment estimarem altra persona i ens agradarà ser estimats, i farem, d’aquesta relació, un projecte de vida força especial, que després ja vorem fins on arriba. Utilitzem les nostres energies per tal de fer viables tots aquests raonaments. Com manifesta el nostre idioma, això és somiar . S

          Tot allò que d’alguna manera ha de funcionar, necessita un sistema , o conjunt de mecanismes o de normes que faran possible el funcionament adequat. Les persones, per exemple, disposem del sistema nerviós i d’altres, que organitzen el funcionament del nostre cos i de les nostres idees i pensaments. Altre tant ocorre amb les màquines i els motors que les mouen. I entre tot aquest conglomerat de sistemes , en considerem també un excepcionalment complex: el sistema solar , el que conté el planeta en què vivim i altres dels que encara sabem ben poca cosa, malgrat els esforços d’investigació que realitzen alguns dels governs més poderosos del món. I és encara més complex el firmament, on hi ha milers de móns separats per unes distàncies de tan gran magnitud, que jo no puc ni imaginar-ho, i són, per tant, milers les possibilitats de què algun d’ells es trobe habitat. Però aquesta només és una possibilitat. A mi em sedueix la idea de què hi ha altres móns, amb altres persones, altr