La Mar de Paraules

            Parlar valencià no és qualsevol cosa i de tant en tant duu conseqüències no desitjades. No ha estat, el nostre idioma, ben tractar. No ha estat degudament reconegut. I no ho està encara. Ha hagut de patir persecucions i menyspreus. Tot plegat podia haver engrescat els valencians, però lluny d’això molta gent ha preferit deixar-lo de banda donant-li, com a molt, la categoria de dialecte, d’idioma de segona categoria vàlid només que per anar per casa, amb poca o ninguna presència en la societat. En opinió meua, això és una equivocació. El valencià és un idioma complet, malgrat formar part indivisible del català, del que pren les arrels, les normes, les conjugacions i tot el que constitueix la gramàtica. Català i valencià són, doncs, la mateixa cosa. L’idioma que parlem, el valencià, és ni més ni menys que el català, amb les petites variants que cada territori afegeix a l’idioma. Altre tant ens caldria dir del balear. Les universitats catalanes, valencianes i balears així ho h

       -v: Vint-i-dosena lletra de l’alfabet. Aquesta lletra no es troba mai a final de paraula. Comencem a caminar avui amb la ve baixa, amb un seguit de propostes que li confereixen, com a totes les demés lletres de l’alfabet, una qualitat d’única per a resoldre tot el que ens proposa. Ens podrem perdre en l’immensitat de la mar en un vaixell o menjar molt bé en una magnífica vaixella , vanagloriar-nos d’allò que hem fet i que ens agrada, gaudir-ne de la companyia de veïns i de veïnes . És tot un conjunt de coses valuoses al nostre abast, destacant els valors d’una oferta encisadora atapeïda de paraules que brollen al voltant nostre com les flors i els ocells i tot el conjunt d’éssers que poblen la Natura i li donen vida. La ve baixa és amb nosaltres per enriquir l’idioma i ho fa sense cap vacil·lació , sense permetre’s vagarejar , tan puixant i activa com la resta de lletres de l’alfabet. Primera selecció de la mar de paraules amb la lletra “v”: -vacil·lar: Moure’s una

           -u: Vint-i-unena lletra de l’alfabet. Es pot representar com a vocal, com per exemple en el vocable cru , o com a consonant com al vocable veuen . Quan porta accent sempre ho fa en la mateixa direcció, com algú.           Sempre que fem un viatge més o menys llarg, potser tindrem l’oportunitat de visitar una gran ciutat, una capital, o també algun poble petit que, dintre de la geografia d’aquelles contrades, pot ser important. De vegades la història ens narra fets que han ocorregut en llocs petits. Tot és important, al seu nivell, no hi ha cap dubte. Recorrent, com estem fent-ho, la geografia del nostre idioma, anem a trobar-nos d’ara endavant lletres amb menys protagonisme que altres que hem vist. I això no vol dir que manquen d’importància. En altres oportunitats ja ho he manifestat: totes són necessàries, dintre del conjunt per a donar-hi vida a l’idioma. Acudim ara a la “u”, i d’ella només fem una selecció. Hem podríem fer més, però em pense que és suficient per ha mo

            Sempre que done per finalitzades les seleccions d’una lletra, em sent envaït per una mena de tristor, barrejada amb un sentiment contrari que podem dir-li satisfacció. És contradictori però és real. Trobe que és una cosa semblant al que ens pot ocórrer quan viatgem a algun lloc que ens ha agradat i que malgrat sentir-nos satisfets de tot el que hem vist sempre ens queda una mica de recança per no haver visitat altres racons, altres paisatges del mateix lloc, o per deixar de gaudir d’una gastronomia especial, o de l’acompanyament d’un amic o amiga o familiar. A hores d’ara, quan em dispose a concloure les seleccions amb la lletra “t”, m’ocorre eixe sentiment de recança. Amb aquesta, han estat dotze seleccions, cent vint mots. Però en son tants els que han quedat al marge que podia pensar que ha estat un treball pobre, però no ho pense pas. Em sent satisfet de la tasca realitzada, de la porta oberta que ens pot permetre de entrar en l’univers d’aquesta lletra i continuar cone

          En el decurs de la nostra vida quotidiana fem ús, de tant en tant, d’alguns dels vocables de la selecció següent. Per exemple, davant de dues o més alternatives, triem aquella que s’avé millor al que pensem en eixe moment. Si fem un pacte amb algú, per algun motiu, per una de les dues parts, es pot trencar la promesa feta. Pot ocórrer això també quan la voluntat d’una persona no es ferma, sinó trencadissa o dèbil. Podem sentir por, o molt de fred, i en conseqüència, tremolem . De vegades podem sentir-nos humiliats o maltractats moralment, i és com si ens trepitjaren . El que és clar, a la fi, és que la vida no és, generalment, una pel·lícula senzilla i amb colors meravellosos, sinó un trencaclosques força complicat de resoldre, on hi ha de tot, per sort, de bo i de dolent. L’acoblament de les peces, l’encert en cada moment és on es marca la diferència.           Onzena selecció de la mar de paraules amb la lletra “t”:           -travessar: Passar a través d’alguna co

            Algú excessivament generós va qualificar aquest treball que estic fent com a un diccionari. Crec que ho he manifestat en altres oportunitats: no es tracta d’això, no és, aquest treball, un diccionari. I no ho és, fonamentalment, per que no tinc jo la qualificació suficient per a aspirar a tant. Arreplegant un dels mots seleccionats avui, em trobe en condicions de manifestar que sóc un transeünt pels indrets de l’idioma, una mena de turista que es limita a contemplar i meravellar-se de tants i tants vocables que conté, i que, seleccionant-ne deu en cada visita, vaig completant un àlbum que em dóne una idea de l’extensió i de la importància del conjunt. Seria meravellós disposar de tot el conjunt, i és clar que podem aconseguir-ho, dons qui ha estat en condicions de fer-ho ha escrit i ha posat al nostre abast els diccionaris, un dels quals ha estat la guia que m’ha permès endinsar-me en la mar de paraules, la mar autèntica de la que he pres les meves petites seleccions.   

          A poc a poc però de manera constant, anem cruspint-nos el diccionari. És una tasca tranquil·la , de vegades molt agradable, i que em produeix sensacions controvertides. Per una banda espere arribar a la meta, conèixer un final que jo mateix ignore, veure amb satisfacció un treball acabat. D’altra banda, però, em que queda la por. Por a la buidor que es produeix quan es tanca un projecte. En eixe instant l’autor es queda desemparat, orfe, i necessita amb urgència desenvolupar altre projecte capaç d’omplir el buit ocasionat. No és fàcil, no. En la selecció següent hi ha alguns vocables que contenen alguna de les sensacions que encara visc: -tràfec , per la quantitat de feina que el projecte duu. –trajectòria , que és el camí recorregut des que vam començar amb la lletra “a”. I, com he dit abans, la tranquil·litat de realitzar un treball abellidor i grat i del què vaig aprenent a conèixer i a estimar cada vegada més el meu idioma.           Novena selecció de la mar de paraul