La Mar de Paraules

LA “C” EN LA MAR DE PARAULES (V) Imagine un cor, on un nombre indeterminat de persones es reuneixen per tal d'interpretar composicions corals. Cada una d'aquestes persones té una tonalitat en la seua veu que la diferència de la resta del conjunt. Eixa persona, aïllada de les altres, malgrat tenir la seua importància particular, per sobreviure en eixa activitat, necessita recolzar, i recolzar-se en els demés. Totes elles, juntes, fan el miracle d'un cor i donen vida a la peça musical que el compositor va imaginar. De la mateixa manera, un nombre de paraules, cada una amb el seu contingut, fan que un idioma, arrelat a una societat, tinga vida pròpia i interprete adequadament els pensament de cada membre d'eixa. societat. L'idioma és vida. És cultura. És la representació oral i escrita que tothom que el coneix disposa per a comunicar-se amb el conjunt. Per a parlar i escriure. Per a donar-hi vida a cada idea. És cert que no totes són bones, però l'idioma,

LA “C” EN LA MAR DE PARAULES (IV) D'entre les paraules seleccionades que posaré a continuació, en vull comentar especialment una: carxofa, en castellà “alcachofa”, però que a Elx i a Santa Pola (i no sé si en més llocs) la coneixem amb el nom d' encarnella. Eixe nom (encarnella) no l'he trobat en els llibres que jo tinc, tampoc l'he trobat a Internet, per la qual cosa, em pense que es tracta d'un localisme que tal vegada els acadèmics no han considerat important. Malgrat això, i en veure que no es tracta d'un castellanisme ni d'una paraula que, de boca a orella, ens ha arribat mal pronunciada, sinó que és una paraula diferent que per alguna raó uns determinats nuclis de població han incorporat a la seua parla quotidiana, mereix tot el dret a ser reconeguda. D'eixa manera, amb el vocable normatiu carxofa incorpore també encarnella , dos noms diferents per a reconèixer en valencià a eixe vegetal que tant ens agrada incorporar en la nostra gast

Comence aquesta nova selecció amb una paraula, “caminal”, que em duu a la memòria records llunyans... molt llunyans, de la meua infantesa. D'aquesta paraula parlaré més endavant, quan englobe en un apartat general de records, les vivències dintre d'un hort de palmeres, a Elx, amb un vocabulari, no sé si correcte gramaticalment, però que conté un nombre considerable de vocables que estime important comentar aquí. D'entre aquests vocables, es troba “caminal”. Pels “caminals” de l'hort, somniava aventures i descobria la proximitat d'un món exterior que m'estava prohibit, atapeït de perills que, segons em deien els majors, restaven a l'aguait per agafar-me només en posar-hi un peu més enllà de la línia divisòria. Però, aquesta, com he dit abans, és una història de la que parlaré més endavant. Tercera relació de paraules seleccionades amb la lletra “c”: -caminal: Camí entre els bancals o els parterres d'un hort o d'un jardí. -campionat:

Generalment acostumem a dir que en el comportament de cada persona influeixen notablement les companyies amb les que s'ha rodejat. Ocorre això tant per a bé com per a mal. En les paraules crec que ocorre el mateix. El comportament d'una paraula, el seu significat, va estrictament relacionat amb el significat dels vocables que l'acompanyen. Pose per exemple el vocable “cambra”. Quan diem “la cambra”, el més segur és que estem referint-nos al lloc on dormim. Eixe significat, però, pot canviar rotundament depenent del vocable que posem a continuació: la “cambra de bany” té unes funcions molt diferents que la “Cambra de Comerç” o que la “Cambra de la Propietat” o que les dues cambres on es decideix quelcom que afecta la vida dels ciutadans: “Cambra Alta” o Senat, i “Cambra Baixa” o Congrés dels Diputats. És tot tan relatiu! La paraula, per ella mateixa, no és més que una explicació pràctica, una forma d'anomenar allò que ens afecta. No hi ha bondat ni maldat inherent a e

-c: Tercera lletra de l'alfabet. Quan va davant de “a”, “o”, “u”, o a final de paraula, representa el so de “k”, com a “casa”. Quan va davant de “e”, “i”, representa el so de “s”, com a “cel”. En alguns casos, quan va davant de “a”, “o”, “u” o a final de paraula, té el so de “s”, i es converteix en “ç”, com a “plaça” o “feliç”. Tot plegat, començar amb la “c” ens obri nous camins atapeïts de possibles sorpreses. Com hem vist, es tracta d'una lletra que ofereix diferents sons i que, a més a més, no dubta a posar-se, per aconseguir el que vol, una cueta afegida quan l'ocasió ho requereix, la qual cosa pot semblar que li confereix una altra identitat, però no és així. Només és un recurs que li dona l'idioma per a fer-la intervenir en situacions puntuals. Vegem, tot seguit, el primer recull de paraules amb la “c”: -cabal: Conjunt de propietats i riqueses que té una persona. Quantitat d'aigua que porta un riu. -cabàs: Bossa que serveix per a tr

El passeig amb paraules encapçalades per la lletra “b” el done per conclòs amb la selecció que pose tot seguit. Ha estat un recorregut atractiu, revitalitzant, atapeït de vida. Un passeig que només significa una lleu aproximació a l'immens paisatge on aquesta lletra té els seus dominis, on presideix una població composta per la mar de paraules que contribueixen a fer gran el nostre idioma. Aquesta és l'última selecció amb la lletra “b”: -burilla: Trosset final que es llença d'un cigarret o d'un puro. -burlar-se: Riure's d'altres amb mala intenció. -burleta: Persona que sempre es burla de tot. -bus: Persona que baixa molt dins de la mar protegit amb un vestit especial.           En la parla popular, diminutiu d'autobús. -busca-raons: Persona que sempre fa que hi hagen discussions i baralles. -bussejar: Nedar per sota l'aigua. -bust: Part de dalt del pit d'una persona. -bústia: Mena de capsa amb una obertura

Si ens parem a mirar -i a escoltar- la mar, en poc que parem atenció, ens semblarà que ens parla, que cada ona duu, inserida a ella, un missatge i que en tots eixos missatges s'hi troba el miracle d'una conversa. Potser, si diem que parlem amb la mar, o més exactament que la mar ens parla, ens diran que estem bojos, però no és cert. El llenguatge de la mar conté la suficient dosi d'encanteri per a fer-nos pensar, per a fer-nos reflexionar envers tot allò que ens preocupa. Però també per a despertar aquells indrets del nostre cervell tal vegada endormiscats i que al seu influx reviuen.  Les paraules són com les ones de la mar. En cada ona hi ha una paraula i totes juntes formen l'onada viva i puixant que constitueix i dona vida a l'idioma. D'aquesta mar de paraules, n'he arreplegat algunes que contenen la lletra “b”: -blaverol: Bony amb un blau que ens fem quan ens donem un colp. -bocamoll: Persona incapaç de guardar secrets. -bocí:

“Bilió”: una paraula que ens pot fer pensar. Quants vocables conté un idioma? Potser en siguen milions, o bilions. Ho acabe de pensar i no en tinc, de resposta. Un idioma tal vega no és tan immens com el firmament, ni tan gran com la mar, però conté la possibilitat de poder-ho expressar tot. Per a cada sensació, per a cada ésser, per a cada objecte, per a la cançó, el somriure o la llàgrima, per als pensaments més quotidians o per als més profunds, per a tot allò que sentim, que olorem, que veiem, per a tot el que ens dóna força per a caminar i fer coses, i també per a tot allò que ens deixa mancats d'esma, per a tot hi ha una paraula que li posa nom, que li dóna identitat. Res no és desconegut, per a l'idioma. Res no és estrany. Vist d'aquesta manera, hi és immens, l'idioma? La mar de paraules amb la lletra “b”: -bidell: Persona que atén la porteria d'una escola o d'una entitat. -bienni: Espai de temps de dos anys. -bigoti: Conjunt de pèls

Hi ha al nostre abast moltes maneres diferents per expressar-nos. Ho fem de manera oral, parlant, però també ho fem escrivint. I en aquest últim apartat, no sempre és igual. Hi ha qui escriu assajos per tal d'expressar una idea; hi ha qui escriu novel·les on, d'una manera més o menys extensa narra una història; hi ha qui s'expressa mitjançant la poesia. Aquests, els poetes, intenten transmetre un munt de coses en un espai tan reduït com és un poema. En escriure, el poeta expressa mitjançant el text les seues emocions més íntimes, els sentiments de amor o desamor, d'alegria o pena, de dolor o benaurança. El poeta despulla la seua ànima i l'exposa a l'abast de qui ho puga llegir. En altres oportunitats, però, un poema, malgrat la seua limitació d'espai, pot contenir també una història, una pinzellada de la vida de l'autor, un moment emocional que, d'algun mode, el té captivat pel record que li duu, una part, més o menys gran, de la seua vida. El poe