La Mar de Paraules

          En la selecció següent, l’idioma ens proposa un vocable que, d’una manera o d’una altra, es troba força present en la vida de tothom: tòtem. Em pense que no és bo ficar a tot el món en el mateix sac. Segurament hi hauran excepcions, però crec que la gran majoria ens trobem sotmesos a una creença, a una fe, a una mena d’egoisme. Des dels temps més antics, les persones han adorat alguna mena de déu: una màscara, una imatge més o menys ben esculpida o altra cosa a la que se l’han suposat trets màgics o de santedat o divinitat. Però hi ha també altres tòtems que ens fabriquem a la mida de les nostres ideologies o maneres de pensar. Hi ha qui viu sotmès per un desig irrefutable de manar, d’assolir un poder polític. Normalment es diu, d’aquestes persones, que són servidors de la societat. I en hauran molts que, efectivament, sacrifiquen les seues vides privades per tal de servir als demés. Però no tots són igual. N’hi ha altres als que l’ànsia de poder els embotja, de tal manera

He dit, de tant en tant, que un idioma és una eina cultural, i crec que és cert. Però també crec que és molt més. És un univers. És la forma de pensar, sentir i comunicar-se d’un poble. Quan, els que parlem valencià, ens comuniquem en la nostra llengua, estem exercint un dret, però tanmateix estem enriquint la nostra societat, la nostra cultura. Estem fent, d’aquest dret que tenim, una aportació enormement valuosa al conjunt dels territoris i pobles amb què estem agermanats i que composen el món on vivim. No és fàcil la tasca, però. Diferents interessos polítics enfrontats en una lluita desigual, moltes vegades han intentat posar-nos una bena en la boca per tal d’impedir el dret a la paraula. Han mogut els fils, com si els ciutadans fórem simples titelles per tal de fer-nos impossible l’ús del nostre idioma. Han posat el pes del poder polític i econòmic al servei de ofegar l’idioma, de fer-lo un element inútil per a la societat, un element impropi de gent culta, intentant, amb el pes

          Al llarg de la nostra vida assistim als canvis que es donen en la societat, i fonamentalment en el territori on hem nascut o on hem viscut més temps. Fent la vista cap enrere, quan arribem a una edat considerable, on ara podem veure una moderna ciutat, només podíem veure cases d’una sola planta, carrers sense asfalt, passejos i avingudes més pròpies d’una pel·lícula en blanc i negre. I considerem que som afortunats en haver viscut eixos canvis, que potser també s’han donat en el nostre cos. La memòria, però, és l’element fonamental que ens fa sentir-nos vius, ser part de la vida i de la història d’un territori que estimem en la majoria d’ocasions. Altres vegades el territori es mostra hostil i no tenim altre remei que fugir d’ell cercant contrades més favorable. Dintre de les connotacions pròpies d’un territori , n’hi ha una que és essencial: l’idioma. Aquest, dota a eixa part del món d’un plus de qualitat. És un bé cultural que enriqueix el lloc on es parla, que el fa dif

          L’idioma és una senya més que distingeix la identitat d’un poble. Una senya fonamental junt a altres característiques que el fan ser diferent, més culte, d’alguna manera més especial. Nosaltres els valencians tenim la sort de tenir-ne dos, i això ens afegeix un plus de qualitat, un privilegi. Fer bandera d’un dels dos, front a l’altre, és renunciar a un bé, i el resultat no és altre que l’empobriment de la nostra societat. Malgrat això, els enfrontaments entre valencians i castellans han estat constants, en detriment de la convivència, i fonamentalment, en detriment de la cultura. Una societat culta i tolerant havia de tenir cura, de la mateixa manera, dels dos, posant al seu abast tot allò que necessiten per desenvolupar-se i créixer, fent d’ells una família on cada fill, malgrat tenir vida pròpia, és respectat i recolzat. Fomentar l’estima és més productiu que fomentar l’odi. D’eixa manera es fomenta la unió fraternal d’una comunitat, d’una família, d’un poble.          

          El vocable temps , arreplegat en la selecció següent, té diferents aplicacions, però n’hi ha una que a mi em sembla fonamental: és la forma de mesurar la vida de tothom. I en això radica la seua importància. Cadascú de nosaltres vivim immersos en els assumptes de cada dia, com si fos tot tan important que no tingués data de caducitat. Gràcies a això podem viure sense traumes el temps que ens pertoque. Després, per tal d’arrodonir-ho, la religió ens ofereix una bona sortida: la resurrecció. Resulta curiós que després d’aquesta vida de patiments, quan se’ns ofereix una altra eterna a la dreta de Déu, cap creient vol deixar aquesta de grat. I morir, en lloc de ser una festa, com caldria, es converteix en el drama més gran de l’existència humana. Abundant amb aquesta concepció del temps , em ve a la memòria una pel·lícula de l’any 1982, Blade Runner . La història fou escrita pel guionista David Webb, basant-se en el relat de l’escriptor Philip K. Dick, Somien els androides amb o

          Un llibre és una finestra oberta que ens permet albirar les més recòndites parts del món, i també ens dóna a conèixer les més inversemblants històries, els sentiments més íntims dels protagonistes, trossos de vides i parts de la vida en general que, d’altra manera, potser no ens hi podríem imaginar. Però, com en tot, hi ha llibres i llibres. Com també i ha lectors i lectors. No tot el món escriu igual, com tampoc tot el món entén igual allò que està escrit. Dic això per referir-me al llibre que he triat avui per a recolzar la següent selecció. El temps entre costures , de l’escriptora Maria Dueñas, ha estat una obra a la que crítics literaris i públic en general han donat una calorosa acollida. Ha estat traduïda a molts idiomes, adaptada com a sèrie per a la televisió, guardonada amb importants premis i se n’han venut milers d’exemplars. Malgrat això, a mi no m’agrada especialment. Vull dir que lectors i crítics de bona part del món estan equivocats? Em pense que no. Aleshore

          Com a exemple de la selecció següent he triat un llibre de contes de l’escriptor argentí Julio Cortázar. Un llibre de gran bellesa i que té, per a mi, un valor força especial. Algunes narracions que conté són, malgrat la seua bellesa, una mica inquietants. Jo solia llegir-lo per la nit, tot sol en el meu dormitori, després que havia gitat els meus petits fills. Al capçal del llit hi havia enganxat, per la part de dalt amb cinta adhesiva, un petit dibuix que el meu fill m’havia dedicat, traçat sobre un retall d’un dels seus quaderns escolars. Aleshores coincidiren dues circumstàncies que em pertorbaren una mica l’ànim: per una banda el contingut del llibre; per altra el petit dibuix que, en gitar-me jo, s’alçava, posant-se en posició horitzontal. Vaig estar uns dies observant el dibuixet, intentant entendre, de forma lògica, perquè ocorria allò. No vaig trobar cap explicació. El contingut del llibre, afegit a l’efecte d’aquell paperet em començaren a pertorbar, de tal manera q