La Mar de Paraules

-l: Dotzena lletra de l'alfabet. Podem trobar-la formant part del digraf ll , com ull. També amb l'anomenada ela geminada , com novel·la. La ela , una lletra esvelta, fineta i alta, però posseïdora d'una veu potent, la qual cosa li confereix un especial protagonisme dintre de l'alfabet, com anirem veient a poc a poc. D'entre les paraules amb què he treballat en aquesta primera selecció, comentaré una mica la primera d'elles: laberint. No puc deixar de pensar en els diferents significats que té cada paraula, en l'ús que hi fem d'elles. Si observem el món, encara que només siga a un nivell reduït, fent valdre aquesta mirada a la petita part que la nostra presència ocupa, ens veurem rodejats de persones, més o menys anònimes, que caminen, respiren i somnien al nostre voltant. En definitiva, que viuen o intenten viure de la millor manera possible; però no és fàcil això. En les diferents etapes: infantesa, adolescència, joventut, maduresa, senectut

k: Onzena lletra de l'alfabet. Aquesta lletra la fem servir poc. Només en paraules estrangeres, com més endavant veurem. Hi ha persones que sembla que passen per la vida de puntetes, per tal de no fer-se notar. És la discreció la seua màxima virtut. Però no per això són menys importants, en el cas que, sense deixar de banda la seua modèstia, aporten a la societat el fruit del seu treball, de la seua intel·ligència. Sempre s'ha dit que una societat justa és aquella on cada un dels seus membres reben la part que els pertoca i aporten segons les seues qualitats o possibilitats. Ocorre altre tant en l'alfabet: la modèstia d'una lletra no manca la importància de la seua participació en la tasca general. És com als cors, on cada veu posa la nota justa per donar-hi vida a la melodia. Aquest exemple ens pot servir per valorar l'aportació a l'idioma de la lletra “k”, utilitzada, fonamentalment, per a interpretar mots estrangers, i que reconeixent-la, podem fer

En el capítol anterior parlava jo de paraules com just i justícia, que ens ha proposat la lletra “j” quan ens ha presentat les possibilitats de què disposa. Són paraules importants, sens dubte, dotades d'una pàtina de transcendència que les fa vitals dintre de l'alfabet... i en les nostres vides. Però n'hi ha altres, potser menys transcendents, però igualment importants. Per exemple joia , com a expressió d'una gran alegria, o d'alguna cosa d'un gran valor, o de les qualitats d'una persona. Ser una joia ... o estar joiós . O ser jove ... no és poca cosa, això. O jugar , si és possible no pas per guanyar, o perdre diners, sinó per gaudir-ne de la vida i ser feliç. Amb aquest lliurament, tancaré la relació directa amb la “j”, en ple mes de juliol , amb la calor enganxada al cos, però amb la promesa de poder gaudir, ara mateix, d'una joia : la mar, que ja m'està esperant. Segon, i últim, lliurament de la mar de paraules amb la lletra “j”:

-j: Desena lletra de l'alfabet. Podem trobar-la davant de “a”, “o”, “u”, com per exemple pijama, joc i just, però també davant de “e”, com a injecció i jersei. Pot formar part del dígraf “tj”, com a platja. Fent-hi un cop d'ull a aquesta lletra (la j ) de la què ara ens ocupem, trobarem més endavant vocables com ara just o justícia , uns vocables que ara mateix em provoquen una petita reflexió. N'estic escrivint avui, dia 18 de juliol i no puc treure'm de sobre el que significa eixa data en el calendari d'aquest país on visc. No vull parlar de política, però tanmateix, no puc deixar de fer-ho. Eixe dia la justícia desaparegué d'Espanya, ocupant el seu lloc l'escarni, la repressió i la mort. Es un dia per a no oblidar-lo per tal de què no es torne a produir. És, per a tots els espanyols de bé la data de la vergonya. Prou, anem a parlar ara de la mar de paraules. Primer lliurament de paraules amb la lletra “j”: -jaç: Qualsevol

Jo sé que és absurd i poc adient per a una persona de la meua edat, però no ho puc evitar. O potser no vull evitar-ho. Des què, en el mes de novembre de 2018 comencí a navegar, amb més o menys encert, per l'alfabet, cada vegada que tracte amb una lletra es crea un vincle entre ella i jo, una mena de complicitat que a mi m'agrada especialment, que em fa sentir realitzat, més -no sé si és l'expressió correcta- humà, més integrat en un món que, fins aleshores, m'era totalment desconegut. Les qüestions relacionades amb la cultura, havien d'estar en les mans de persones veritablement cultes. I no és eixe el meu cas. Jo només que sóc un simple afeccionat que, en ficar-me en espais que no em pertoquen, puc perjudicar, si més no, a la cultura. En aquest cas a l'idioma. Ho vaig intentar, però, amb molta humilitat, però també amb una mica de gosadia. I en aquesta tasca n'estic ficat, no pas per ensenyar ningú, sinó per aprendre. No n'hi ha altre, d'objectiu

Com anteriorment ja he comentat, les funcions de la “i”, malgrat la seua aparent feblesa, en son moltes i diferents. Per exemple, malgrat trobar-se enquadrada en la categoria de les vocals, de tant en tant fa la funció de consonant. En la selecció següent podem veure-la protagonitzant una sèrie de mots on fa eixa funció: ioga, iogurt... No hi ha dubte que és una lletra solidària i treballadora, que aporta a l'alfabet tot un conjunt de qualitats que l'enriqueixen. Sisena selecció de la mar de paraules amb la lletra “i”: -intrèpid: Persona que no té por dels perills. -intricat. -intricada: Que és embullat, complicat, difícil de resoldre. -invers. -inversa: Oposat o contrari a una altra cosa. -invicte. -invicta: Que sempre ha vençut, que no ha perdut mai. -ió: Àtom o grup d'àtoms que tenen una càrrega elèctrica. Pot ser positiu o negatiu. -iode: Element químic sòlid. N'hi ha a l'aigua de la mar. -ioga: Tècnica que la filosofia h

En el capítol anterior destacava jo el vocable infinit. Què és l' infinit ?: sens dubte una cosa inabastable, la immensitat de la qual és impossible de quantificar. Per trobar-hi una concordança amb l'actual capítol, vull pensar que l' infinit està format per una quantitat inabastable de instants. La nostra vida, de vegades passa tan fugissera, que acostumem a dir que la durada només és un instant . Pura metàfora, és clar. Potser no n'hi ha, d' instants , els suficients, per arribar a l' infinit , però de tota manera, la quantitat continuarà sent inabastable. Jo pose molt sovint l'exemple de la mar, m'agrada fer-ho, per la simple raó que la seua grandària malgrat no ser infinita , al menys sí que és immensa. En eixe context cada ona representa un instant d'eixe món inabastable, com cada gota d'aigua representa un instant dintre d'una ona. Infinit i instant , el màxim i un dels mínims -n'hi ha més- van de la mà per aquest món imme