LA MAR DE PARAULES. EPÍLEG

        “Per a que tu les sentes, / les meues paraules / s’aprimen a vegades / com les petjades de les gavines a les platges”. Aquests versos del poeta xilè Pablo Neruda (Premi Nobel de Literatura 1971), em serveixen de justificació a l’hora de fer l’epíleg de la mar de paraules. Soc conscient que el context del poema, que pertany al poemari més afamat d’aquest autor: Vint poemes d’amor i una cançó desesperada, és molt diferent del que em mou a mi a cercar paraules, però em prenc la llicència d’adaptar-lo a la meua motivació, que també és d’amor, en aquest cas si no a una dona sí a un idioma. I l’amor, en pense jo, és sempre semblant, apassionat, intens. I sempre deixa, quan hi ha un cert aturament en la relació, un regust amarg a la gola i una buidor immensa al cor. Han estat dos anys que m’han proporcionat una experiència meravellosa. He treballat, fonamentalment, amb dos diccionaris: Tabarca (Valencià-Castellà) i Diccionari de la Llengua Catalana. En seleccionar mots, he hagut de revisar novel·les –i els seu autors-, poemes i cançons. Ha estat sens dubte, un treball aclaparador, però enormement enriquidor i del que em sent molt satisfet. He aprés, fent-lo, i, com he dit abans, ara que el done per finalitzat em sent una mica buit. Com un àlbum de fotos d’aquest apassionant viatge, queda cada capítol amb llurs seleccions, per a poder-lo reviure cada vegada que el necessite. Aquest és el poema de Pablo Neruda que ens parla de les paraules, de la mar de paraules.

POEMA NÚMERO 5 

“Per a què tu les sentes,

les meues paraules

s'aprimen a vegades

com les petjades de les gavines a les platges.

Collaret, cascavell ebri

per a les teues mans suaus com el raïm.

I les mire llunyanes, les meues paraules.

Més que meues són teues.

Van enfilant-se en el meu vell dolor com les heures.

Elles grimpen així per les parets humides.

Ets  tu la culpable d'aquest joc sagnant.

Elles estan fugint del meu cau fosc.

Tot s’ ompli de tu, tot s’ompli.

Abans que tu van poblar la soledat que ocupes,

i estan acostumades més que tu a la meua tristesa.

Ara vull que diguen allò que jo vull dir-te

per a què tu pugues sentir-les tal com jo vull que les sentes.

El vent de l'angoixa encara les sol arrossegar.

Huracans de somnis encara a vegades les tomben.

Escoltes altres veus en la meua veu adolorida.

Plor de velles boques, sang de velles súpliques.

Estima'm, companya. No m'abandones. Segueix-me.

Segueix-me, companya, en aqueixa ona d'angoixa.

Però es van tenyint amb el teu amor les meues paraules.

Tot ho ocupes tu, tot ho ocupes.

Vaig fent de totes un collaret infinit

per a les teues mans blanques, suaus com el raïm”.

          Què ens queda per fer d’ara endavant?: només esperar. Esperar un nou argument i tenir l’encert de poder dur-lo a terme. Esperar, sí. I amb aquesta idea, per donar-hi força, faig meus altres versos, en aquest cas d’un poeta molt estimat i que ha significat molt en la meua vida: Miguel Hernández, el poeta d’Oriola, el nostre poeta que, amb una vida molt curta i cruel, ens deixà una obra immensa, ja per a sempre. En el seu homenatge, deixe els seus versos com a colofó d’aquest humil treball:

“El que haja de venir, ací ho espere

conreant el romaní i la pobresa.

Ací de nou comença

l'ordre, es reprèn

el repòs per errades alterat,

la meua vida humil, i per humil, muda.

I Déu dirà, que està sempre callat”.

                                                                                Santa Pola, octubre de 2020.