LA "B" EN LA MAR DE PARAULES (VI)

“Bilió”: una paraula que ens pot fer pensar. Quants vocables conté un idioma? Potser en siguen milions, o bilions. Ho acabe de pensar i no en tinc, de resposta. Un idioma tal vega no és tan immens com el firmament, ni tan gran com la mar, però conté la possibilitat de poder-ho expressar tot. Per a cada sensació, per a cada ésser, per a cada objecte, per a la cançó, el somriure o la llàgrima, per als pensaments més quotidians o per als més profunds, per a tot allò que sentim, que olorem, que veiem, per a tot el que ens dóna força per a caminar i fer coses, i també per a tot allò que ens deixa mancats d'esma, per a tot hi ha una paraula que li posa nom, que li dóna identitat. Res no és desconegut, per a l'idioma. Res no és estrany. Vist d'aquesta manera, hi és immens, l'idioma?

La mar de paraules amb la lletra “b”:

-bidell: Persona que atén la porteria d'una escola o d'una entitat.

-bienni: Espai de temps de dos anys.

-bigoti: Conjunt de pèls que surten damunt del llavi superior.

-bijuteria: Objectes de metall que n'imiten altre de més valor, d'or o de plata.

-bilió: Un milió de milions.

-biògraf: Persona que escriu la biografia d'algú.

-biquini: Banyador femení de dues peces.

-bisbe: Capellà encarregat de dirigir els fidels i els capellans d'un territori.

-blat: Cereal del què es treu la farina per fer pa i altres pastes.

-blat de moro: Cereal de grans grocs que es fa en panotxes.

En el següent paràgraf del poema “El xiulo d'afirmació en l'aldea”, Miguel Hernàndez utilitzà el vocable “bijuteria” per tal de rebutjar tot allò què, malgrat el seu caràcter enlluernador, mancava de valor. La gran ciutat, per a ell, estava atapeïda d'aparences, però buida de contingut. Es tracta d'un cant a l'aldea, a l'hort, als llocs on havia transcorregut fins aleshores la seua vida, i que posava de bell nou en valor després del primer viatge que feu a Madrid, amb un bagul atapeït d'il·lusions: desitjava ser poeta, i internament se sentia poeta. Al seu poble ja el reconeixien així. Però Madrid era altra història. Allí només que era un pastor de cabres que havia gosat irrompre en els cercles intel·lectuals, amb una dosi enorme de prepotència, per tal de confrontar la seva obra amb la dels poetes de la generació del 27. I fou rebutjat per Madrid i per la majoria dels poetes en els què va tractar. Tota la seua frustració pel fracàs, l'expressà Miguel en aquest poema.

EL XIULO D'AFIRMACIÓ EN L'ALDEA

(Fragment)

“¡Ai, no trobe, no trobe

la plenitud del món en aquest centre!

En els tarongers dolços del meu riu,

esbalaïment d'or en aquestes latituds,

¡oh ciutat rancallosa!, desvariege,

només abraça la meua mà plenituds.

No concorde amb totes aquestes coses

d'aparador i de bijuteria:

d'entre llurs varietats procel·loses,

és la persona meua,

com l'arbre, un trist anacronisme.

I el trist de mi mateix,

se n'ix vers la seua alegria,

que es va quedar en el maig del meu hort,

d'aquest urbà bullici

on no n'estic de mi segur cert,

i és tan major la vida com el vici”.