LA "C" EN LA MAR DE PARAULES (V)
LA “C” EN LA
MAR DE PARAULES (V)
Imagine un cor, on un
nombre indeterminat de persones es reuneixen per tal d'interpretar
composicions corals. Cada una d'aquestes persones té una tonalitat
en la seua veu que la diferència de la resta del conjunt. Eixa
persona, aïllada de les altres, malgrat tenir la seua importància
particular, per sobreviure en eixa activitat, necessita recolzar, i
recolzar-se en els demés. Totes elles, juntes, fan el miracle d'un
cor i donen vida a la peça musical que el compositor va imaginar. De
la mateixa manera, un nombre de paraules, cada una amb el seu
contingut, fan que un idioma, arrelat a una societat, tinga vida
pròpia i interprete adequadament els pensament de cada membre
d'eixa. societat. L'idioma és vida. És cultura. És la
representació oral i escrita que tothom que el coneix disposa per a
comunicar-se amb el conjunt. Per a parlar i escriure. Per a donar-hi
vida a cada idea. És cert que no totes són bones, però l'idioma,
en això, no intervé. Ell es limita a transmetre. La qualitat, de
cada pensament humà, ja sabem, és cosa nostra.
Algunes paraules,
d'aquest cor, encapçalades per la lletra “c”:
-casserola:
Recipient de cuina metàl·lic per a guisar.
-cau:
Forat a terra que fa un animal per a amagar-se.
-cautxú:
Goma elàstica que es fa servir sobre tot per a fer pneumàtics.
-cavalcar:
Anar sobre l'esquena d'un cavall, mul, etc., i dirigir-lo.
-cavall:
Animal mamífer. Té pèls llargs a la cua i darrere del coll.
-ceba:
Planta d'horta que té una tija amb una part sota terra que es fa
rodona,
-ceguesa:
Pèrdua de la vista.
-cella:
Cada ratlla fina de pèls que hi ha damunt dels ulls.
-cel·la:
Habitació on és reclòs un pres. Compartiment on les abelles fan la
mel.
-celler:
Local o indústria on es fabrica el vi. Habitació on es guarden les
begudes.
A propòsit de la
paraula “cavall”, reproduïsc tot seguit un
fragment d'un relat de l'escriptor gallec Séchu Sende, traduït al
nostre idioma per Mònica Boixader, on és utilitzat aquest vocable.
Séchu Sende (Padróm, Galícia, 1972) és poeta, narrador i
sociolingüista. Aquest relat forma part del contingut d'un llibre,
que sota el títol de “La venedora de paraules”, arreplega un
recull encisador de contes, tots ells parlant-nos de la importància
que té un idioma en el seu conjunt i, en particular cada paraula que
conté. Un senyal inqüestionable de la cultura d'un poble, es mostra
en el cabdal que conté l'idioma en què s'expressa i en la cura que
pose eixe poble per tal de mantenir-lo actiu, preservant-lo de
paraules contaminants, mantenint-lo viu mitjançant la paraula i
l'escriptura.
EL CAVALL I LA
BOIRA
“Vaig veure tres
dones que ploraven a l'altra riba, entre elles hi havia la dona que
estimo. El nostre amor és més fort que l'amor dels somnis. Bramava
el meu nom i allargava les mans com quan ens estirem junts, però
s'arrencava els cabells com si estigués boja. I vaig recordar-me de
la llegenda del cavall de la boira i el cavall va
fitar-me des d'un ull de sang; la seva pell platejada va
transformar-se en boira, va esberlar-se pel mig i va dissipar-se al
riu, enmig de la boira, a la vall de la mort. Van trobar el meu cos
flotant als peus de l'arc de Sant Martí”.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada