LA "E" EN LA MAR DE PARAULES (IX)

No puc negar que els cinc primers versos del poema que posaré al final, malgrat la seua perfecció i bellesa, m'omplin d'inquietud. Hi ha tanta veritat en ells, que tot el que es diu a continuació no serveix més que per a remarcar-los, per augmentar la seua força, la seua esfereïdora i descomunal crueltat. El motiu principal: la memòria. Què queda de nosaltres, si la perdem?: El no-res, la boira... alguna cosa que ignorem, i que tant de bo ho continuem ignorant.

Selecció de vocables amb la lletra “e”:

-església: Edifici sagrat dels catòlics i d'altres cristians on celebren actes litúrgics.

-esguard: Mirada d'una persona o d'altre ésser viu.

-esmaixar: En el bàsquet, fer entrar la pilota amb força en la cistella amb la mà.

-En tennis, copejar de dalt a baix la pilota amb molta força.

-esmentar: Dir una cosa, comunicar-la a algú.

-espasa: Arma blanca que consta d'una làmina llarga i fina d'acer i d'un mànec.

-espatlla: Part de dalt del cos, a cada costat del coll.

-espectacle: Qualsevol activitat que la gent mira com a diversió i entreteniment.

-esperança: Confiança que tenim d'aconseguir una cosa.

-esperonar: Animar, estimular. Muntant a cavall, cop que se'ls dóna amb l'esperó.

-espill: Làmina de vidre que ens reflecteix la imatge. També es pot dir mirall.

El vocable espill apareix en el poema de Gerard Vergés “Fràgil com un vidre és la memòria”. Un poema preciós i inquietant, doncs ens apropa a una d'eixes situacions que no ens agrada plantejar-nos. No pensem sovint en la mort, mentre ressolem els diferents afers que se'ns plantegen en la vida diària. I malgrat no pensar-hi, som éssers totalment vulnerables. De vegades més vulnerables del que volem imaginar-nos. En no pensar-ho sembla -erròniament- que solucionem el problema. De la mateixa manera, mentre raonem i tenim capacitat de fer i de recordar, no ens plantegem que el nostre cervell deixe un dia de funcionar i que, malgrat seguir sent persones relativament actives, els nostres records es podran marcir, fins desaparèixer, quedant eliminada la pròpia identitat. Eixe fet tan horripilant és el que transmet el poema, i que tanca el seu raonament amb una frase que és concloent: “De cop comprenc que l'home és la memòria”.

Gerard Vergés i Príncep (Tortosa, 1931 – 2014), fou Doctor en Farmàcia, Professor universitari, poeta i assagista. Molts dels seus llibres, tant de poesia com de narrativa i assaig, han estat guardonats amb importants premis.

FRÀGIL COM UN VIDRE ÉS LA MEMÒRIA

“Quin desconsol, oh Déu, i quina angúnia
despertar-me demà sense memòria.
I mirar-me a l'espill i no conèixer-me.
I veure davant meu un home estrany,
el cap ple de preguntes i de boira.
De quin color tenia els ulls ma mare?
Com era aquella dona que em va amar?
Quins els noms dels amics, quina la pàtria?
I no recordar res, no recordar-me
d'aquell noi que vaig ser fa deu mil dies:
Al tard les orenetes revolaven
xisclant entre el daurat polsim dels núvols
i el so de les campanes i del riu.
I anava a l'institut —les matemàtiques,
la lectura, el dibuix— i m'agradava
una noia de llargues trenes rosses
i ulls de color de pluja. Molt després
—me'n recordo— vingueren la Botànica
(pàl·lids, tristos herbaris de flors seques),
la simetria transparent del quars
i l'obsessiu hexàgon del benzè.
I, amb els amics, parlàvem de poemes,
de sexe i de mil coses discutibles.
I a nit ja entrada (nits de vi i de roses),
pensàvem ser immortals: pintar grafits
ben insolents a les parets més blanques,
aparellar artefactes voladors,
trencar a cops de martell safirs puríssims,
besar els llavis gelats de les estàtues.
(La primera besada —me'n recordo—
va ser una nit de músiques llunyanes
vora la mar i uns pits de nata tèbia.)
Recordo tantes coses. I m'adono
que dins el cos tinc més records que vísceres.
De cop comprenc que l'home és la memòria”.