LA "G" EN LA MAR DE PARAULES (III)
La
selecció d'avui s'enriqueix altra vegada amb un poema del poeta de
Granada Federico García Lorca. “Ànima absent” forma part del
poema fúnebre “El plor per Ignacio Sánchez Mejías”, escrit
l'any 1934, motivat per la mort del seu amic torero. Ignacio Sánchez
Mejías fou un afamat torero nascut a Sevilla l'any 1891. La
generació de poetes que tots coneixem com Generació del 27, es va
formar sota el mecenatge de Sánchez Mejías que va propiciar la
reunió per tal de celebrar el 300 aniversari de la mort de Góngora.
L'any 1934, als quaranta-tres anys el torero va ser banyegat en una
correguda de toros, i a conseqüència d'això va morir passats uns
dies. Federico García Lorca escrigué aquesta sentida elegia en la
seua memòria.
Tercera
selecció de vocables amb la lletra “g”:
-garlanda:
Cadena de flors, de fulles o de papers de determinades formes que es
fa servir com adornament.
-gat:
Mamífer felí.
-Aparell
mecànic per aixecar objectes molt pesats a poca altura.
-gatzara:
Soroll i cridòria que fa un grup de gent quan estan contents.
-gaudir:
Tenir una cosa i treure'n un benefici, una satisfacció, un profit.
-gavina:
Ocell gros que viu a la costa i s'alimenta, sobre tot, de peixos.
-gebre:
Rosada gelada que cobreix les herbes baixes i la terra.
-gegant:
Persona, arbre o qualsevol altra cosa, que és molt gran.
-Personatge
fabulós que és molt alt i té molta força.
-gèlid:
Fred com el gel.
-gelosia:
Sospita que tenim, de ser traïts per una persona estimada.
-Enveja
que algú sent d'altra persona que té alguna cosa que a ell
l'agrada.
-Enreixat
de fusta que tapa algunes finestres.
-gemec:
Crit que expressa dolor o pena.
El
vocable gemegar, aparegut en la selecció d'avui, em
serveix d'excusa per tal d'incloure aquest meravellós poema de
Federico García Lorca que completa la elegia que escrigué dedicada
al seu amic escriptor, poeta i torero, i que està formada per quatre
parts, sent aquesta el colofó de totes elles.
ÀNIMA
ABSENT
“No
et coneix el bou ni la figuera,
ni
cavalls ni formigues de ta casa.
No
et coneix el xiquet ni la vesprada
perquè
t'has mort per sempre.
No
et coneix el llom de la pedra,
ni
el ras negre on et destrosses.
No
et coneix el teu record mut
perquè
t'has mort per sempre.
La
tardor vindrà amb caragols de mar,
raïm
de boira i muntanyes agrupades,
però
ningú voldrà mirar els teus ulls
perquè
t'has mort per sempre.
Perquè
t'has mort per sempre,
com
tots els morts de la Terra,
com
tots els morts que s'obliden
en
un munt de gossos apagats.
No
et coneix ningú. No. Però jo et cante.
Jo
cante per a després el teu perfil i la teua gràcia.
La
maduresa insigne del teu coneixement.
La
teua apetència de mort i el gust de la seua boca.
La
tristesa que tingué la teua valenta alegria.
Tardarà
molt temps a nàixer, si és que naix,
un
andalús tan clar, tan ric d'aventura.
Jo
cante la seua elegància amb paraules que gemeguen
i
recorde una brisa trista per les oliveres”.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada