LA "M" EN LA MAR DE PARAULES (I)

-m: Tretzena lletra de l'alfabet.

Ara ens endinsem pels indrets de la ema, la tretzena lletra de l'alfabet. La que fa tretze, sense que aquest número ens fes cap tipus de nosa. És la lletra que dóna nom a les nostres mans, la que ens permet ser magnànims, però també la que designa un magnicidi. El món de l'alfabet no és un món aliè al nostre personal. Conté virtuts semblants i també contradiccions. Els éssers humans tenim qualitats per fer allò més meravellós, però tanmateix les accions més baixes. I l'alfabet està present per donar-hi nom a cada una d'elles. Ara gaudirem de tot allò que aquesta lletra ens propose, sense posar-hi entrebancs a si és de bo o de dolent, perquè les paraules, totes les paraules, no són sinó la expressió de la vida. I això ja és prou important.

Primera selecció de la mar de paraules amb la lletra “m”:

-mà: Part final del braç, formada pel palmell i els dits.

-Qualsevol dels dos peus de les potes del davant dels animals quadrúpedes.

-Cada una de les capes de pintura que es fan sobre alguna cosa.

-maça: Eina per a picar de fusta dura o de ferro.

-Bastó acabat en una bola de roba, per a tocar instruments de percussió.

-maduixa: Fruita de color vermell i en forma de cor.

-magatzem: Local on es guarden mercaderies i productes diversos.

-Establiment comercial gran on podem comprar de tot.

-magnànim: Persona amable, generosa i comprensiva.

-magnicidi: Assassinat del president d'un país o d'una persona molt important.

-magre. -magra: Cosa que té poc greix. Persona molt prima.

-mai: En cap moment. En cap vegada.

-maionesa: Salsa de color groc que es fa amb ou i oli.

-majestat: Títol que es dóna als reis i a les reines, als emperadors i emperadrius.

Apareix el vocable mai en un paràgraf de la novel·la El mar, de l'escriptor irlandès John Banville. Amb aquest paràgraf comença la novel·la, que ens compta la història de Max Morden, un home que, arran de la mort de la seua esposa es retira, fugint d'un present dolorós, per a refugiar-se en antics records, a reflexionar sobre el temps passat i sobre la mort. Una magnífica novel·la, la lectura de la qual recomane.

John Banville (Wexford, Irlanda, 1945) està considerat com un dels grans talents de la llengua anglesa. Escriu també novel·la negra sota el pseudònim de Benjamin Black. La novel·la El mar fou guardonada, entre altres premis, amb el Premi Man Booker 2005, que és el més important que es concedeix en llengua anglesa. L'any 2014 John Banville fou guardonat amb el Premi Príncep d'Astúries de les Lletres.

“Varen partir, els déus, el dia de l'estranya marea. Tot el matí, sota un cel lletós, les aigües de la badia s'havien inflat més i més, ascendien a alçades inaudites, les ones petites s'arrossegaven per damunt d'una sorra resseca que durant anys no havia conegut gens d'humitat a banda de la pluja, i llepaven la base mateixa de les dunes. El buc rovellat d'un mercant que s'havia encallat a l'altre extrem de la badia, feia més temps del que cap de nosaltres podia recordar, devia pensar que li atorgaven una segona avarada. Jo no tornaria a nedar, després d'aquell dia. Els ocells marins grinyolaven i es llançaven, inquiets, semblava, per l'espectacle d'aquell vast bol d'aigua que s'inflava com una butllofa, d'un color blau plom i una lluentor maligna. Se'ls veia antinatural-ment blancs, aquell dia, als ocells. Les ones dipositaven un serrell d'escuma groga i bruta al llarg de la línia de l'aigua. No hi havia cap vela que taqués l'horitzó. Jo no tornaria a nedar, no, mai més”.