LA "V" EN LA MAR DE PARAULES (III)

           Pensant una mica com funcionen les coses en el món on vivim, analitzava jo quin valor se li dona a les coses que es consideren petites, i de quina manera, aquestes coses petites, no disposen d’oportunitats –en igualtat de condicions- per a desenvolupar-se i participar en els afers diaris. És el nostre idioma una cosa petita? Potser sí, si el comparem amb l’idioma oficial de la nació. Però no per això, el nostre idioma, deixa de ser important. Ara estic parlant de sentiments, i aquests em diuen que hi ha una història força valuosa per a donar-hi importància al valencià. Que fou parlat i escrit per reis, polítics, escriptors i poetes. I molt fonamentalment fou parlat per pobles sencers, per pobles habitats pels meus avantpassats. Fou l’idioma que es parlà a ma casa, el primer que vaig escoltar d’infant. La meua sorpresa es produí, però, quan en anar a l’escola em vaig trobar que allí no es parlava, i el que és pitjor, que no s’havia de parlar, que el fer-ho significava un càstig. D’eixa manera, algú sentencià impunement la desaparició del valencià. I ho feu amb raons que ell considerà justes, malgrat que nosaltres, pobres ignorants, no ho poguérem entendre. Malgrat no aconseguir la finalitat cercada, el dany produït, com no podia ser d’altra manera, fou important. Superant tant d’escull, però, el valencià ha pogut sobreviure, mancat de força, és clar, feble per tant de patiment sofert, però ací està, intentant conviure en pau amb l’idioma major, aportant a la societat, en la mida que pot fer-ho, una altra forma de comunicació, potser més petita que l’altra, però no per això menys valuosa. El valencià és cultura, ni més ni menys. I hem de sentir-nos orgullosos de parlar-lo. És el nostre dret i la nostra aportació a la societat.

          Tercera selecció de la mar de paraules amb la lletra “v”:

          -verd. –verda: Que té el color de l’herba o de les fulles dels arbres.

                    -Fruita que encara no ha acabat de madurar.

                    -Cosa que encara no ha acabat de desenvolupar-se.

                    -Frase, acudit, pel·lícula o revista obscena.

          -verema: Període de temps en què es cull el raïm.

          -verge: Que no ha estat tocat, explotat ni cultivat per les persones.

                    -Substància que es troba en estat natural, que no ha estat barrejada ni tractada amb cap producte.

                    -Persona que no ha tingut mai relacions sexuals.

          -vergonya: Sensació que tenim quan ens equivoquem o fem el ridícul.

          -verí: Substància o producte que pot provocar malalties o, fins i tot, la mort.

          -veritat: Cosa que està d’acord amb el que és o ha passat realment.

          -vermell. –vermella: Que té el color de la sang.

          -vernís: Substància transparent o de color marró clar que s’aplica, com si fos pintura, a la fusta o a altres materials per protegir i donar brillantor.

          -vers: Paraula o conjunt de paraules que formen una ratlla d’un poema.

          -versemblant: Que sembla que és veritat.

          El vocable vermella apareix en un paràgraf de la novel·la Esperant un respir, de l’escriptora nord-americana Terry McMillan. Aquesta és la divertida i enginyosa història de quatre dones afroamericanes de classe mitjana que decideixen formar una espècie de germanor per a suportar millor les seues atrafegades vides.

          Terry McMillan (Port Huron, Michigan, Estats Units, 1951). Periodista i escriptora autora, fonamentalment, de llibres amb un fort component cultural afroamericà. Ha encapçalat en nombroses ocasions les llistes de vendes. Quatre de les seues novel·les, incloent-hi Esperant un respir, han estat adaptades al cinema.

“Anava a dir-li que el que jo volia no estava en la carta, però vaig demanar un bistec de bou al gingebre. Lionel va dir que ell no menjava carn vermella i va demanar pastís de verdures. Mentre esperàvem que ens serviren comentàrem que era fantàstic que, després de vint-i-set anys de presó, el dia anterior hagueren posat en llibertat a Nelson Mandela. Vam estar una hora parlant de l'apartheid en general i després passàrem a temes més lleugers i comentàrem l'avorrit que era Denver. Havia quedat establit, doncs, que dins de dos dies jo aniria asseguda al costat d'aquell home en el meu cotxe i que junts recorreríem mil cinc-cents quilòmetres de carreteres interestatals”.