LA "V" EN LA MAR DE PARAULES (IV)

          Quins són els vessants del nostre idioma? En la meua opinió, són cadascun dels elements de què es troba compost i que li donen forma i vida. Vessants és un dels vocables seleccionats avui. La gramàtica proposa les regles i l’ortografia concreta la manera de desenvolupar-les. Tot plegat, amb l’escriptura i la veu, ens permet comunicar-nos adequadament. Són, els vessants de l’idioma, la sang que fa bategar el seu cor i crear milers de vocables per nodrir-lo.

          Quarta selecció de la mar de paraules encapçalades per la ve baixa:

          -vèrtex: Punt on troben els dos costats d’un angle, els dos costats d’un polígon o les tres o més arestes d’un poliedre.

                    -Punt d’un con o d’una piràmide que està més lluny de la base.

          -vescomte. –vescomtessa: Persona que té el títol de noblesa que està per damunt del de baró o baronessa i per sota del de comte o comtessa.

          -vessant: Cadascun dels pendents d’una muntanya que uneixen el cim amb la part baixa.

                    -Diferents punt de vista de una qüestió que analitzem.

          -vessar: Sortir o escapar-se un líquid o una substància del recipient que el conté.

          -vetllar: Passar la nit o part de la nit sense dormir.

                    -Tenir cura d’algú o d’alguna cosa.

          -veu: So que fan les persones o els animals quan treuen l’aire fent-lo passar per les cordes vocals.

          -vore. –veure: Percebre alguna cosa amb els ulls.

                    -Notar una cosa, tenir la certesa d’un fet.

                    -Examinar alguna cosa, considerar-la.

          -via: Conjunt de dues barres de ferro paral·leles per on circulen els trens.

                    -Espai per on es pot passar, camí per anar d’un lloc a un altre.

                    -Carril d’una autopista o d’una carretera.

          -viatge: Anada a un lloc més o més llunyà, a un altre poble o país.

          -vila: Lloc on viuen persones, més gran que un poble però més petit que una ciutat.

          El vocable veu el va incloure el poeta Pedro Salinas en el títol del poema La veu a tu deguda, uns versos plens de tendresa i sensibilitat.

          Pedro Salinas Serrano (Madrid, 1891 – Boston, Estats Units, 1951). Fou lingüista, poeta, escriptor i professor de universitat. Membre destacat de la generació del 27. Ha estat reconegut per la crítica com el “poeta de l’amor” del 27, doncs pocs van igualar la subtilesa amb que tractà els sentiments amorosos.

LA VEU A TU DEGUDA

“Per a viure no vull

illes, palaus, torres.

Quina alegria més alta:

viure en els pronoms!

Lleva't ja els vestits,

els senyals, els retrats;

jo no et vull així,

disfressada d'una altra,

filla sempre d'alguna cosa.

Et vull pura, lliure,

irreductible: tu.

Sé que quan et cride

entre totes les gents del món,

només tu seràs tu.

I quan em preguntes

qui és el que et crida,

el que et vol seua,

enterraré els noms,

els rètols, la història.

Aniré trencant tot

el que damunt em van tirar

des d'abans de nàixer.

I tornat ja a l'anònim

etern del nu,

de la pedra, del món,

et diré:

-Jo et vull, sóc jo”.